Home de 58 anys d'edat i superfície corporal de 2,02 m_ amb cardiopatia isquèmica i insuficiència renal crònica secundària a nefroangioesclerosis. Informat sobre tècniques dialítiques va optar per DP en desitjar un tractament domiciliari. El 23-gener-2004 se li va implantar sense incidències un catèter autoposicionante per a DP mitjançant mètode quirúrgic. Una radiografia de tòrax preoperatòria no va mostrar vessament pleural ni altres alteracions destacables.

El 30-març-2004 es va iniciar DP contínua ambulatòria (DPCA) amb 3 intercanvis diaris de 2.000 cc al 1,36%. A les 48 hores el pacient va referir drenatges de 2.500 cc després de 8 h. d'estada, per la qual cosa la pauta es va modificar a 2 intercanvis diaris amb mateix volum i glucosa per a minimitzar l'efecte negatiu de la ultrafiltració excessiva sobre la funció renal residual (FRR). Després d'1 setmana en DPCA, el dia 6-abril-2004 va consultar per dispnea de mitjans esforços amb ortopnea de 48 hores d'evolució. Tenia diüresi abundant, drenatges de 2.300-2.400 cc per intercanvi i pes estable. A l'exploració destacava una disminució del murmuri vesicular en la base pulmonar dreta, compatible amb l'existència de vessament pleural a aquest nivell, que es va confirmar en una radiografia de tòrax.
Amb diagnòstic de sospita de hidrotórax en DPCA es va practicar toracocentesi diagnòstica dreta que va mostrar un líquid groc clar amb proteïnes < 1 g/dl, 17 leu/mm3, 40 hem/mm3 i 197 mg/dl de glucosa per a una glucèmia de 108 mg/dl. Davant la confirmació diagnòstica de hidrotórax es va suspendre la DPCA i es va mantenir al pacient ambulant i sense diàlisi donada la seva bona FRR. Els símptomes van millorar ja l'endemà i en una revisió realitzada una setmana després es va comprovar absència de vessament pleural.
El 20-abril-2004, després de 2 setmanes sense DP, es va ingressar al pacient i es va reiniciar DPCA en decúbit amb 6 intercanvis/dia de 1.000 cc al 1,36% per a minimitzar la pressió intraperitoneal, sense que es produís recidiva inicial del hidrotórax. Després de 4 dies sense problemes s'augmento el volum d'infusió a 1.500 cc i es va permetre la deambulació. El dia 27-abril-2004 va ser donat d'alta. Després de 3 dies en el seu domicili i 10 després de reiniciar la DPCA va acudir de nou a l'hospital amb recidiva del hidrotórax dret. En aquesta ocasió, i després de suspendre la DPCA immediatament, es va implantar un catèter per a hemodiàlisi (HD) en vena femoral dreta. La bona evolució del cas durant els primers dies després de reiniciar la DPCA ens va animar a un nou intent de solucionar el problema mitjançant repòs peritoneal, aquesta vegada més prolongat.
El 31-maig-2004, després d'un mes de repòs peritoneal, va reiniciar de nou DPCA amb 5 intercanvis diaris de 1.000 cc al 1,36% i repòs absolut en llit, recidivando en aquesta ocasió el hidrotórax tan sols 48 hores després. De nou es va suspendre la DPCA i es va reiniciar HD. Davant la ineficàcia del tractament conservador, i d'acord amb el malalt, es va indicar pleurodesi amb talc que els cirurgians toràcics van realitzar el 18-juny-2004 sense incidències ni problemes posteriors. Una radiografia de tòrax realitzada 4 dies després de la toracocentesi va demostrar absència de vessament pleural. Després de mantenir al pacient en HD durant 5 setmanes més segons recomanació dels cirurgians toràcics, el dia 26-juliol-2004 reinici DPCA amb 4 intercanvis/dia de 1500 cc al 1,36%, aquesta vegada ja sense incidències. Actualment, 15 mesos després de reiniciar la DPCA després de la pleurodesi, el malalt continua en DPCA sense recidiva del hidrotórax, usa 4 intercanvis/dia de 2 litres al 1,36% i està realment satisfet de poder mantenir-se en la mena de diàlisi que havia triat.