...
Perquè, a la vostra noia, no volia poder aterrar.
Perquè hi havia 4.000 habitants.
Només hi havia 13 carrers, ara, a la vostra.
Hi havia el Carrer Nou, el Carrer Camp Sabila, el Carrer Sant Freu,
el Carrer Sant Martomeu, el Carrer Sant Miquel,
el Carrer del Pont, el Carrer de Roca Pervera,
el Carrer de Gés, el Carrer de Sant Josep,
el Carrer Sant Torri, el Carrer de la Pau,
el Carrer de l'Egonia, el Carrer Palmes
i el Puja de l'Estatiu.
Només hi havia aquests calents, allà, a l'hora.
Amb la proclamació de la Segona República, el 14 d'abril de 1931,
s'iniciava un període ple d'il·lusions i esperances.
Cinqu anys després, el 18 de juliol de 1936,
l'exèrcit es sublevava al Marrop i a Catalunya.
El poble i les forces d'esquerra frenaven l'assecament militant.
Al carrer, la CNT i la FAI es feien amb el poder.
Començava la guerra i començava la revolució.
El 18 de juliol, no sé si era un dissabt o una vigília d'alguna cosa,
va anar a venir uns còmics d'Orcelona, va fer teatre,
va anar a fer teatre al Ciruliano, que sé que va anar a Manari,
vull dir que aquí hi havia tranquil·litat.
En aquell moment, a Brasil, han de pensar una cosa.
Ara, com passa una cosa? Ara, 2 mil i pico.
Quan passa una cosa, a l'altra part de món, ens n'entrem l'acte.
Per la ràdio o la televisió, sobretot la ràdio.
Bueno, en aquella època, a Barcelona ja devien anar a Maldades.
Potser, o bastant, i amb més pànic, en general.
Per com que no hi havia ràdio, ni televisió,
i diaris, no en parlem, perquè prou es podia parlar de coses,
però, doncs, tenia... i va fer teatre i això.
És la primera notícia de la guerra,
que la mare ens diu això que aquest dematí no podien passar una missa,
i nosaltres ja vam esprendre una mica ja.
A casa ja es van veure una mica...
Un cos una mica estrany, a coses així.
Però no.
Pel demà, es van anar fent.
Aquest dia, res més, però després,
van anar venint coses aquells mil·liciants
que ocorrien pels carrers, ells i elles,
amb pistoles, i amb tot això, fent registres,
i tot plegat ja ens vam posar una mica...
una mica amb atenció a el que podia passar.
Els de la Fai van fer, en la plaça Sanfortia,
una barreca.
I cada dia et posaven una pissarra,
una frase diferent, i un dia van posar...
Si renegués a la Fai, seràs penjada com un xai.
Aquell em va fer molta por.
Vaig anar a casa més peruga,
perquè havia dit mal de la Fai,
ja em semblava que en tenien d'agafar.
I cada dia posaven una frase diferent,
però del que me'n recordo més és aquesta.
Si renegués a la Fai, seràs penjada com un xai.
Jo també tenia por, esclar, perquè era dels faiossistes,
pensava que ja em siar de la carregarà, també.
I ell, ja ho sabem com que havia jugat al cala
en temps de la ditadura, doncs també estava espantat.
Ens vam anar a anar a la bola.
I vam viure tota una setmana
amb una casa de penjada de la bola que en diuen,
al Prat de la Bola.
I vam anar allà, i aquella gent,
a la cimara de Déu, els dius aquí el temps que us calgui,
per això a la meva part, també el coneixien ja,
com que el Prat de la Bola havia sigut d'uns que havia administrat.
Per això, a la sèrie, vam conèixer, vam fer passar avui,
i vam estar allà.
Esclar, no saps com que m'aniria la cosa, eh?
Ens vam anar a la bola, que em va fer molta gent,
que marxaven de casa seva, anaven a vegades a les cases de Pugès,
o al Bosco i on fos, per precaució, senzillament.
Que no sabies com aniria la cosa,
perquè a la vista del que passava a Barcelona dius,
i heu cuidat-ho, ja hem sigut la carregant, també, nosaltres,
com que el meu pare tenia això pendent,
això deia això de calentabilitat, i això li feia por.
I llavors, un dia, eh, que em va anar encara mal,
als sants de l'eclésia, eh?
La meva mare, uns plors allà a casa,
s'unse on t'aniràs, t'aniràs a buscar la russita,
que diu que és allà, a l'eclésia, que treu uns sants per Caramals, eh?
I jo, però, com voler que hi vagi,
aquí deu haver guàrdia a tot arreu,
i això, i uns plors, i, uf, i dic,
bueno, ho provaré, i vaig anar cap allà,
pel carrer d'aquell cap civil, eh?
Hi havia un home al, una escopeta,
que ho podràs passar, per què?
Basta! Fora! Vaig recular, i llavors vaig anar per la plaça Nova,
i per allà, cançanyant, hi havia un que feia cara de més bona i fàcil,
i no sé què li vaig dir, i d'allò, i tu, plaig, est!
Corrent! Tu, vine aquí, que no es pot passar!
Ja vaig haver passat,
i vaig entrar a l'eclésia, i vaig veure la meva germana, que era...
Uf, i esvarada, la havien ben, ben com drogada.
Russita per la mort de Déu, la mare plora margament,
i jo també, per què fas això, i uns plors, uns plors?
Marxa cap a casa i deixa'm estar, estava com drogada, eh?
I el vaig passar per poder fer venir.
I llavors me'n vaig anar a tornar a casa,
i el vaig dir, i la mare no hi ha per res a fer, eh?
Dic que, uf, dic que em pensava que allà ens seria en aquell pilot,
on a mi tot.
Va, va, els milers i anys de llavors, si ens van...
Si s'acan de tot, si ens van fer anar per porça.
Ningú s'hi va oposar, perquè cap aquí viva, va, va, va!
Aterraçant-nos i portant-nos cap allà a la porça, a cremar-hi.
Sí, sí, jo hi vaig ser, i jo era dalt.
Hauria fotre la cara a creure-ho dalt, oi, oi, oi? És així, sí, així, oi, oi?
Però ara, quan em van triar la delicòlegi que ho van cremar,
tu t'ho van cremar allà al Firà, oi? I tant, que sí.
Tu vaig explicar que la Sandra les va comprar a la visita.
Clar, sí, que el temps que vam fer la casa així,
i en ells i coses d'aquelles cèndres,
de l'ort que va quedar, quan que allò, doncs de l'ort,
va fer unes planxes que feia ell, ja ho va comprar en el comitè, eh?
Mira, es veu que totes comprabes, venia abans.
Ara també per això, eh? Però vull dir que això no, eh?
Ai, senyor.
Llavors van encosar l'eclésia per mercat,
que la van tenir buida, van fer mercat.
Llavors no hi havia Tiberi, llavors van haver de tancar.
Llavors hi van fer el parc mòbil.
El parc mòbil de camions,
que van a tarrar per la part d'arredera del pati que donava a l'escola,
doncs era l'altar.
I allà van a tarrar l'altar, les portes portalades ben grans,
i llavors de la part de la plaça, van entreu totes les columnes,
que era maquíssima, la portalada seren maquíssimes,
van entreu totes les columnes, i ho van fer tot llís,
i van treure les ceres, i tot una pendent,
i allà hi havia els camions.
Llavors també va ser presó,
quan va acabar la guerra també va ser presó.
L'atenció per la guerra anava pujant de to,
i a finals d'agost de 1936 es produien els primers assassinats a Toralló.
El punt culminant es va produir a mitjans de setembre
amb l'arribada al poble d'un camió ple d'almes armats,
d'inautora llunyants, van ser assassinats.
Esclar, jo estava a la por, treballant,
i a mitja tarda va a la por, no sé qui,
i el director, el senyor Gellegues, ens diuen a anos,
de vincelos 4 de tard, repartimentalament,
agafeu la bicicleta, aneu a casa vostra, de dret,
i no es trobeu enlloc, però ràpid.
Ah, bueno, està bé.
Mergem aquí, quan entrem a Gràcia en Josep,
t'ho humil·lec en Josep,
tot t'han catiberat els preciants de les tirades fins a baix,
i ni un any menys lloc, un poble mort.
Fa-te una impressió, allò, que ets patrificat, allà,
i com m'ha dit el senyor Josep,
aquí el que et va passar a un home corrents,
anar-vos a casa, i encara més pressa.
Arribo a casa, hi havia el meu pare, la meva mare,
i el meu germà tots eren allà, i tots ja tancats.
No vam ni sopar, res, perquè estava tot el poble terroritzat
de tal manera, que què és això, què és?
Això, si no ho veus, no ho entens.
I és un dia que el que ho va viure de preu
no s'ho desborda mai més, això.
Bueno, ho vàrem esperar, les 11, les 12, aquella nit,
no ho vàrem dormir, no ho vàrem dormir.
Cap a la matinada el meu pare no es podia allòs més,
perquè, clar, sense la vista i tot això,
doncs tenia angoixa, i tenia de tot i el vàrem fer anar a dormir,
i que no, i que no dormia, no dormia.
I a les 7 del dematí se'ns presenta un senyor que es deia Quintana,
que tenia cotxes que feia com de taxista, eh?
Li diu, deia, mira, porta-nos a tal poes,
d'o tal altre era com un taxista.
I ens va dir, us porto la mala notícia, eh?
Diu, els germans estan mort, els han matat a Santa Maria de Corcor.
I diu, i què, i què han fet?
Diu, oh, diu, jo he pogut entrar-me,
d'aquells han enterrat el cementiri de s'escorts,
de Sant Martí de s'escorts, que estan enterrats allà.
I, bueno, jo, com pot ser?
I, però com els han... mira, un forat i tots allà.
Una força.
Bueno, com ho haurem rebre?
Com ho haurem rebre?
Res, no sabíem pas,
no ens deien per res ni els uns als altres, només plorava.
I jo el que em va impactar més va ser
que vaig veure el pare i la mare perquè llavors els matrimonis,
davant de la mainada, no s'agafaven la mà,
ni es miraven ni es feien cap carícia.
Antigament era així, era una cosa molt severa,
els havien de fer respecte, no sé.
Jo no els havia vist mai a fer-se una carícia
o que far-se la mà, no ho havia vist mai.
I aquell dia els vaig veure a la cuina,
així que tenia la porta ajustada,
jo vaig anar per obrir-la,
i els vaig veure tots plorant, abraçats.
Ben abraçats.
Ara no hi puc pensar, em va impactar molt.
Vaig veure la guerra, el meu pare es trobava,
que li deien, Joan, has de portar una caixa d'amors a la mamla,
en el sentit de la mamla, sota la carretera, la coneta, baix.
Hòstia, agafava la caixa i no es va esclar,
no teníem ni cotxes ni motos,
es carregava la caixa d'allò, amb una correixa,
com que hi hagi port un fill de llenya,
i cap a la mamla, i pel camí anàvem pensant,
que podés la teva, podés la teva, podés portar-ho, hòstia.
I quan arribava allà, ja veia uns allà que...
Té, veig, aquí el tens, en cas, em fotien, saps?
Mira, aquí el tens.
Hòstia, és fulano, aquest, sí, m'agafava.
A la millor era un prou conegut, saps?
Cap allà, i cap a dalt, se m'atira la mamla,
entrarà a la mamla.
Qui diu a la mamla? Diuen, doncs, aquí, a la carretera de Mallevo.
Van anar a buscar una carretera de roda.
Després dels primers mesos de guerra, el maig de 1937,
la CNT i la FAI perdien el control de la situació
davant les forces polítiques.
El govern recuperava el carrer i la revolució era plastada.
Vam entrar a la Guàrdia de Sal, en quatre tilos,
i de seguida, corrents, els van matar, i va dir-ho bé, no?
No va, cap a poc.
Corrents se'l van a comitè, se'l van anar a comitè.
I van, la Guàrdia se'l van anar a comitè,
i els va fer prusos, no és clar,
i els va portar cap a... els va portar en camíons,
va començar per allà davant del carrer de la pau.
El Jordió, sí que estava...
Era... els vaig veure, els vaig veure, eh?
I les dones, ja, cridant, i tant de pedres, i botelles, i...
O sigui, mira, ens vam anar allà davant del comitè,
i cada tipus que sortia que ja coneixien dels rojos,
i feien mal, i a la Maria Portús li va treure una ampolla de sal fumant amb un,
i jo em peitava amb una altra, que se'l anava cap al carrer de la pau,
el vaig empeitar un tros, però...
No em vaig repelgar per res.
Era del carrer nou, i a mi, a mi, els coneixíem tots.
Potser li havien viatins, i millor.
Era un campo de gramante.
Pst, jo no soc pas franquista, eh?
Perquè hi ha una relacion de...
Jo, dels rojos, jo no soc pas franquista.
Però, l'altre que us vaig a dir, jo no soc pas franquista,
però si en Franco no hagués guanyat a la guerra,
encara estaríem amb guerra.
Digueu compte que us ho dic, que encara estaríem amb guerra.
Perquè, llavors, entre el pum, els de la Fai, els de la CNT, els de l'Oigete,
havien 50 partits donant la guerra, i tots volien menar.
Si no guanyen en Franco, aquells solien mortells amb ells,
i encara estaríem amb guerra.
I llavors, la Sant Sebastià...
llavors va arribar, ui, una gent d'aquí, que passaven.
I, si res més no, vaig paten un.
Vaig un patenut i se'l menjaven.
Ui, que gent, que gent, que nois, que nois, que d'això.
I els coses tal com siguin.
Allà, els primers dies, no en responc.
Però hi va haver un ordre de que eren tan sèries, tan sèries.
Per això es va guanyar la guerra.
Perquè, si no hi hagués hagut ordre,
no es va guanyar. Impossible.
La guerra feia el seu curs,
i a Torelló, tota la indústria es dedicava a la producció militar.
Bona part dels homes eren el front,
i les persones que s'havien quedat al poble
intentaven portar una vida normal amb les limitacions que imposava la situació.
Algunes activitats, com el culte religiós, s'havien de fer d'amagat.
Ah, la meva mare, en temps de guerra, anàvem.
Sí.
Sí, jo, en temps de guerra.
M'ho sento, m'has quedat a la...
Un dia, ara, a Can Rossell, hi havia un pis que hi vivia un cap allà,
hi havia unes quantes senyores, jo no li diran mai,
però a mi m'hi anava.
Era molt de moto, però després jo m'ha perdut.
Després jo m'ho ha perdut, però la veritat que hi anava, eh.
I em sembla que ho m'hi té a l'últim, m'ho devien saber.
Perquè ho sabien tot això, ho volien.
Potser em pensàvem quatre marucs que facin el que volien.
O havia jo...
Així és que ara anàvem a la demanada de matí.
Els duros de plata.
Els duros de plata, que eren grossos.
Les tuberies de plom...
N'hi havia de molt grossudes, perquè abans tot anava en plom,
tots els grans tuberies que es colgaven.
Eh...
Era de plom.
Llavors la meva mare agafava la tuberia de plom,
i tots els duros a dintre.
Aquella gran tuberia, quan el tenia ple,
la colgava a l'ort.
I deia, si mai vinguessin i volessin fer un so,
els diria, el tanto que em rementreu les tanyaries.
Molts tenien sentits, però abans no van ser bons.
Van ser dolents, eh, moltes gent va quedar sense cèntims.
Perquè els de la guerra que anaven corrent ja en corrien,
i alguns no van servir.
De la farga o la cambra, ens portaven unes capsules així.
Nosaltres les transformàvem a base de passades, diguem-ne,
i les formàvem amb la bala.
Un plàstic, perquè dins de la bala hi va plom.
Ja puc usar-ho.
Bé, la bala és coberta de ram,
i dintre és plena de plom.
Feia millor i els anàvem passades,
fins que tenia la forma,
unes la tenien, diguem, amb la punta rodona,
vosaltres la tenien amb la punta així, punxaguda,
i anàvem fent les bales d'aquesta manera.
Va venir un tio rus, aquí, que ens volien ensenyar,
i va resultar que era un tipus d'aquella de la revolució rusca
que ens sabíem més nosaltres que ells.
Es va acabar la guerra, i està clar.
Durant la guerra es van col·lectivitzar, eh?
Un dels últims pedidors que va fer
van sortir 120.000 bales en bon dia.
120, ja ho havies dit.
A Mercè s'havia d'anar molt i m'han tornat dos.
Es van quedar allà.
I va portar-me una bala d'aquell orella, perquè li diuen a l'altre.
Va escapar, va fer-ho, va escapar el meu cosí,
el meu que tenia en Joan Berlio, va matar-ho a la porxita.
M'ho escrivia una carta i em deien,
no hi hagués mai guerra de molts saps pas del que era la guerra.
Aquelles ganes de defensar, saps la patria o el que sigui,
podien ser que n'hi ha de gent així.
Per jo, amb l'experiència que tinc, aquí era aquest vando de Carse,
quan va anar a la guerra no hi havia ningú,
que anàvem cagats.
I és ben bé que t'hi fan anar per força,
perquè el que faria seria recolar.
I el mateix, si hagués pogut, ho hauria recolat.
Però esclar, te'n van empanyent endavant.
Allà no hi veus cap gros, eh?
Vaig veure un comandant,
fins a Tinen, endavant,
però a Tinen, a Namun, tots al darrere,
i cap general ni cap Tinen coronel ni res.
No sé, era que a un hospital em va endur,
i allà em van fotre una enjicció dins l'ull, allà vaig tornar.
Però no sé quin hospital era, ni res.
I d'aquest hospital, allà, amb un trenc de camilla,
em van portar fins a Figueres, hòstia.
Hi havia Figueres,
un sanitari d'aquests del nord de Bilbao,
i em va vent rentar el cap, i d'això ja li deia,
porta'm una enjicció i mata'm, calme'n.
Per quedar cego fins a 18 anys,
i ara quedar cego, mata'm, calme'n.
Només l'enjicció que em matés, li demanava.
I em va haver rentat el cap,
i ara t'ho llevereu dos infermers, una morena,
i una rúbia que aniria a mirar-te guapes, ja.
Però porta'm una enjicció i mata'm collons, anem-hi, home.
No hi eren allà, ja em van tocar i tot, i en reunant.
Va, em va marxar, i em va dir que tornava a venir ell
d'aquest aprecio.
I em va apreciar, les he vist totes, les dues del mismo color.
Que, com dius, ni rubien ni morena, totes les dues del mismo color.
Part amb una enjicció i mata'm, home.
Al 4 de febrer de 1939,
les tropes franquistes entraven a Toralló.
La guerra s'acabava,
però començava un llarg període que acabaria sent molt dur.
Exiles, presons, venjances,
i un silenci que duraria anys.
Ara hem d'entrar per aquí el puig, que no sé com venien,
3 o 4 milisianos.
Ai, soldats, no eren milisianos, aquest.
Eren, bueno, de l'exèrcit d'allò d'en Franco.
I va haver un senyor llegit d'Orelló,
que els va arreglar.
I vaig quedar parat, una cosa.
Això sí que t'ho puc dir.
Quan va arreglar-se, gaudia d'entrar a les tropes d'un frango,
aquell carrer de Sant Miguel,
es va emparir de banderes espanyoles.
Però, eh, tots els dius, espere, tu dius, com pots ser això?
Hi havia aquell santigosa, aquell dos cotxes,
el pare,
amb aquells dos soldats, cridava...
Viva Franco, no tengais miedo.
Viva Franco, no tengais miedo.
Llavors es van obrir tots els volcons,
però vaig quedar parat perquè, hòstia, les tenien fetes.
Aquestes banderes, tot.
Jo vaig posar-te a plorar, perquè vaig veure...
Així, de cop et s'ho petó, dius,
aquí, en canvi, més radical.
Que mentre s'està donant aquesta escena,
alguns gustaven ates, miraven a distància.
Es van obrir volcons i finestres del pastisser de la plaça
i de la carnisseria del cantó.
I m'han sortit, almenys,
jo comptaria de 4 o 5 volcons, o d'això,
els personatges blancs com una serra,
que havien estat amagats, qui sap, els del temps,
que no havien vist el sol, i d'allà del carnissiquet, també.
O sigui, això va ser una altra...
que tenien tornada d'aquelles, però no recordo bo bé,
perquè sexe i escanyolits, però sobretot,
unes canes blancs, que és com d'això.
Quan van entrar els esfionals, home,
ja els esperàvem candeletes, els esfionals, la unitat, eh,
que esperàvem per veure si se reclava una mica la cosa.
I va haver un despecament que era d'artilleria, em sembla,
que eren amadiroles,
que són els que van entrar en aquí.
I el mateix dia ja van fer un ball allà...
allà on hi havia els ciutadans libertàries.
Allà on hi van anar els altres,
i van fer un ball per...
per fer l'arribada en aquests obres, eh.
Ja n'hi havien de culpa.
Ja em van marxar cap a França.
Si no haguessin tingut por, no eren marxat.
Bueno, depèn, però...
I poder...
Poder no era només por.
Poder sí que n'hi han, que només tenien por.
Però havien que anar fent, eh.
I molts calets...
Molts calets tenien, eh, aquests que em manaven.
Tothom t'aguitava una mica,
perquè deien que eren rojos els que havien anat a França,
però jo no eren ni roja ni blanca, perquè no.
I vaig anar perquè m'hi van portar, on tens.
I semblava que la gent, pràcticament, els de classe alta,
et miraven una mica estranya.
Així per cadascú tenia algú
en un camps de concentració, o aquí i allà,
que no sabien on tenen els camps de concentració.
Llavors es van demanar uns avals.
Clar, per avalar, es necessitava la firma d'una dicta,
que, oi, que tingués carneta blanca, i aquí no hi havia gent.
Que no hi havia gent d'aquesta.
I el calde feia el que podia, el rector feia el que podia,
i recordi que van començar a venir.
Hi ha alguns gent gran, que sí que tenien carnet,
que sí de Carlings, que sí d'això, que sí d'allò...
Bueno, la qüestió era treure genduls dels camps de concentració.
I anaven venint moren, prins...
I quan els demanaves alguna cosa...
Tothom callava.
Fora d'aquests grups que van venir ja més estimulats,
i que es van enficar a la anja.
Però la gent no volia n'explicar.
Havien passat un drama massa fort.
El pare el van venir a buscar tres vegades,
no en sembla que se'ns el van endur.
I aquí, en els que governaven,
hi havia el pare, que encara és bíblia, la Pepita Vinyeta,
en sembla, en Rafael Vinyeta.
I en Rafael Vinyeta sempre ens va dir, no tingueu por,
que ja no...
Jo no sóc per testimoni que no li passarà.
I ens ho van tornar sempre, gràcies a Déu, va poder tornar.
I, en canvi, com nosaltres vam fer els avals per en Vinyeta,
no ens van servir per res.
Perquè quan van arribar els avals d'aquí a Torolló,
li havien fet favors a moltes persones, eh?
En Rafael te l'hagi protonat.
I quan van arribar els avals a Barcelona, ja li havien mort.
I es van cuidar alguns d'aquí a Torolló,
que no hi arribessin, per no salvar-ho.
Sabíem notícies d'Espanya, eh?
No sé com el meu pare potser ens ho havia de escriure.
Tot anava tan malament a Espanya,
i mataven tanta gent que com podies pensar de tornar-hi?
Em semblen a mi, perquè jo tenia 14 anys, llavors.
No... no pensàvem amb res, només a viure...
Us jugueu, us jugueu.
Durant la guerra et deia que la gent tenia calés, però no tenia teca.
Però tothom tenia calés.
I les vam passar putes tots, diguéssim,
els que tenien, els que es consideraven que tenien més benestar,
també les van passar punyateres, i els treballadors també,
perquè no hi havia teca.
Es havien d'espavilar la gent fent intercambis i coses i d'això.
Després de la guerra va ser el diferent.
I van haver gent adictes al règim,
que se les va passar molt bé,
perquè van fer estraperlo,
van tenir carta blanca per fotre estraperlo, per d'això, m'entens?
I se les van passar molt bé.
Llavors, només passava molt gana la classe a treballadors.
Els benestants, la majoria es van alimentar i bé.
I no parlem del clero,
que nosaltres ens vívem de fotre el pa de blat de moro
i els capillans es fotien al pa blanc.
I la Guàrdia Civil, i molta gent.
Els que tenien calés menjaven pa blanc, i els que no en teníem,
víem de menjar pa de blat de moro,
barrejat, casta i fotien sorra.
I ja et dic, i farinetes, i quan més,
en tall d'aquest salar de dos.
I vim vegades farinetes es mosar,
farinetes de dinar i farinetes de sopar.
Nos trobava pa aquí i no hi havia lloc.
Teníem un magatzem, i jo hi vaig anar ara, a l'esquerra real,
i estava allà ben grillat al lat, a fer-se mal vellà,
i la gent no en tenia per menjar.
Aquí hi havia molta pobresa, perquè les dones vídues,
vídues amb nens,
i aquestes dones podien tenir el marit de França,
el marit presoner de guerra,
una gran concentració, o l'apresor, o mort,
i n'hi havia bastantes.
Aquestes gent eren dones que podien anar a la pàbrica,
però d'oigis, tenien nens, i passaven misèria.
Ens ho ha organitzat el seu social,
que en record s'està tal, surement.
I jo sentia dir que algú s'aprofitava.
Algú dels que ho administrava anava fa els anys de casa seva.
Sempre plou sobre mullat,
com a cabra metàfora de la Guerra Civil,
la nit del 17 d'octubre de 1940,
un fort aigua acabaria per emportar-se les esperances.
Midspoble destruït, i 64 morts,
en van ser el tràgic resultat.
Ens en vam anar llit sense llum,
i em havia deixat una espelma i els mistos sobre la tauleta de nit.
Com vaig anar a tocar-los, ja hi tocava l'aigua, a la tauleta de nit.
Ja no vaig poder agafar ni els mistos ni res.
Ens vam trobar al passillo, volíem sortir pel cel obert,
però ja no vam poder,
perquè els del primer pis ens tiràvem llençols,
però ja no vam poder, els llençols ja quedaven...
Nosaltres no ens vam poder enfilar, que allà hi havia uns safrells,
ja no ens hi vam poder enfilar, ens vam anar cap a la central.
I allà a la central ens vam enfilar el taulet de la central,
jo volia anar-me'n cap a dalt,
per sort l'aigua ja va xacar la porta que no vaig poder sortir,
perquè encara vaig tenir temps de quedar-me dalt al taulet,
vaig recordar el taulet, la Ramona ja era,
em vaig enfilar pel repartidor, que em feia una por
quan li havia de treure la pols,
però aquell dia no em va per fer ni una mica,
em vaig enfilar pel repartidor i a la finestra,
la finestra que donava l'habitació d'ella,
i allà ens vam estar tot el rato.
I allà no veig, i jo, en aquella pobra dana, li vaig dir tot,
que jo, que als meus 18 anys em tinc de morir
i que t'entén tota la culpa, i que dolent que ha sigut,
i jo, pobra dona,
és que no sé el que li devia dir, perquè encara de vegades
em parlava a mi i em deia, i és que m'ho vas dir tot.
L'enterro d'aquests que van enterrar, aquests 30, allà,
amb caixes blanques per les de fam,
i un portava la mà, a l'altre portava l'esposa,
a l'altre no volia saber què, allà enteso bé,
del cas de la plaça Nova.
Bueno, per anar cap al cementiri,
van passar pel carrer del pont,
ple d'abres de tot, que es va en el primer pis, eh?
I havia que volia recuperar el seu,
i havia que robar-me l'altre dels altres.
Aquesta era la versió.
Va bé de tot.
Va bé de tot.
I llavors ja va haver la compra de venta de sovars,
compra de venta i desventa, i què sé jo, què?
70 anys després, la guerra forma part del passat.
Tot i que encara,
és molt present en el record de les persones que la vàrem viure,
en el silenci dels fills de la postguerra,
i en les preguntes que ens fem les següents generacions.
El Torlló no ha arribat a la democràcia.
Hi ha 20 tants morts per dius i per Espanya.
Però els altres tenien 80 i no consten en jo, què?
I en un vaig dir això, no s'està pas bé.
Aquesta plaqueta no fa cap nosa a mi.
Però hi haurí d'hi haver, i al costat hi haurí d'hi haver els altres.
Diuen que hagi d'anar en roxo i ja tenien per defensar-se.
Diuen que aquests eren, no sé si...
Hi havia d'haver d'acallar, però ja...
No et vull contestar, no et vull contestar.
Perquè ja no és el millor per discutir-ho.
S'ha de recuperar la memòria d'història,
però al mateix temps, purificar-la.
I això costa una mica més.
Ara em són més capaços,
per això que dic que hi ha una distància considerable,
una distància sentimental dels fets que van passar.
Però sí que s'ha de procurar parlar dels fets
de les persones.
Però, de cap manera, fer un judici de les persones.
Em sembla.
I treure, si és que hi pogués ser,
aquell esperit, encara que hi pot haver-hi una mica de revenge.
Perquè és clar, si expliques tot això.
Doncs que ara em matà, m'encantava i a l'altre els anava a buscar.
Això vol dir que no toca la morbositat que portem a dintre.
I t'afecta.
Llavors, aquí em sembla que el treball ha de ser,
al mateix temps, i això, les escoles,
allà on hi poden fer-hi més.
És que no diem a la televisió.
Al mateix temps que s'explica això,
per ajudar a treure tot aquest ressentiment
que es pot desbanyar contra les persones,
i sobretot això, no jutjar les persones.
Perquè aquest barri va fer això i aquesta seva altra
està delicada, hauríem de fer-ho tot a la seva història també.
I que si jo hagués tingut la seva història,
hauria fet igual, potser.
I per tant, això em sembla que sí que és un paper molt important
i necessària fer.
