El primer era divulgatiu i reivindicatiu, volia donar a conèixer el món desneuatès i tota la feina que s'ha fet.
Molta gent no coneix el món de la neu, ni sabia que la neu s'arreplegava per fer-te gelat, o que tenia usos terapèutics, usos màgics, fins i tot.
I sí que hi havia aquesta voluntat divulgadora i també reivindicativa.
I d'una altra banda hi ha una part més personal, que no sé com dir-ne, potser és un homenatge, és una manera de fer un homenatge als meus avantpassats,
perquè es mossamen per ser desneuatès com qualsevol altra persona d'agres, quan que hi ha una nevada no podien anar al bancal i abans de tocar-se el nasc a casa,
el racó del foc, el que s'estimava més era anar a acollir meu.
Per exemple, la falla de castalla ha sigut un motor econòmic de primer ordre, la indústria d'Ibi o de Xixona no s'entendria sense l'indústria moderna de geradors, no s'entendria sense ser el president desneuatès.
Era un motor de primer ordre, era la comunió de l'home i la natura, és a dir, de quina manera la gent d'aquestes terres anava a la serra i tenien com un motor econòmic, superimportant.
Exportàvem neu, d'aquí una manera, exportadors d'un bé de consum fonévis. És una paradoxa. I al mateix temps, a mi em segueixo com una... és una metàfora d'aquell món antic en què està ambientat la novel·la.
Dels Mas Obers, del segle d'Àneu i Simón, que comença una transformació molt dura, que ens dua a l'actualitat, de que no manera s'industrialitza, poc a poc, com la gent sembla les ciutats, com el canvi de llengua, també del valencià, el castellà, l'economia, l'estat burgès, els mitjans de comunicació, són coses que les bases es posen en aquesta època.
Era un món que s'estava... era un món antic que s'estava fonent, com el germ. D'alguna manera, les cabes són, en realitat, a part de tota la part costumista i descriptiva. És una part, és com un leit motís, també.
Jo crec que, igual que hem oblidat qualsevol altra cosa, tenim una amnesia col·lectiva, que és malaltissa, arriba a ser fins i tot malaltissa. I, de quina manera, hem oblidat, heixer passat i totes les feines tradicionals del camp, de quina manera la ruralia no és una cosa gaire important.
Hi ha sectors que sí, obviament, hi ha molta gent que sí, i jo ho reivindico, però em sembla que per a molt de la societat és una cosa molt sovaterna.
Igual que el món dels avantpassats és una cosa que la gent allà, els masos vivien salvatsats. Per cert, jo visc a Mallorca i és una diferència molt gran que visc en Mallorca, respecte del país valencià.
Si tenim un poc autòdic de la cosa de poble, de la cosa dels avantpassats, de la ruralia, de la cultura popular, en Mallorca això, al contrari, es viu en molt d'orgull.
Mallorquins, se sapent les cançons antigues, se sapent... Si una cosa s'ha fet així, a tota la vida, això és un argument d'autoritat per continuar fent.
Sabent rondalles, sabent ballar jotes i fandàngols de manera espontània. A mi conèixer és l'orgull.
No l'orgull de mirar per damunt del mosfet que no ho és, sinó fer-se un patrimoni que ja és d'un, sense vergonya, és una cosa que sempre m'ha fascinat de Mallorca.
És una cosa que m'ho passa per tot, m'ho passa amb la llengua, amb manifestacions tan increïbles com és la pilota valenciana,
que els bascos, per exemple, duen amb molt d'orgull, és valencià. Per ells que juguem demagat, perquè per ells una cosa mig salvatge.
Sí, jo treballo sobretot per això, perquè és un moment en què s'està transformant moltíssim el món.
A més, jo agafé un període, en basicament, en 1860, en 1890, que hi ha un canvi grandíssim.
És quan cauen el poble de neu, però quan passen moltíssimes agres, per exemple, no és un exemple.
En 1860, el conreu majoritari és morera, fulles de morera. Per què? Perquè es feia seda.
O sigui que la gent feia molta morera per adonar de menjar els cucs de seda, perquè es treballava a la seda.
30 anys després, no queda gens de seda, tot s'aposta a la vinya, que serà un desastre després per la filuxera,
però és quan comença la gent a anar-se a les ciutats, perquè s'estan industrialitzant, ja no aneu tant com abans.
I la cosa és que ja no aneu tant com abans, que és una cosa que ja hem sentit, que arriba a ser com un poc tòpic.
És un paradigma de com està canviant el món.
L'aristocràcia cau al mateix temps que la burgesia creix, la burgesia urbana.
I també el telèfon, per exemple, apareix en aquesta època.
Les muralles de la ciutat se'n derroquen en aquesta època.
Són les bases del món contemporànic, tal com la entenem actualment.
Com es tenen imatges, això és important.
Hi ha tres o quatre que són bastant definitius, com és la primera guerra, la tercera guerra carlina,
que hi ha una batalla molt important a Bokeire, que va ser com el Montegurra Valencià, sembla que ningú sap...
Carly sembla un poc estrany, aquella gent perquè es jugava la vida o perquè havia muntat una guerra.
La revolució del petroli, dins de la primera República Espanyola, el col era...
Però, a més que aquells esdeveniments puntuals, que van ser molt importants,
el que m'interessava era, sobretot, retratar.
El que ha deixat el formació de la societat i el teló de fons és el regnat d'Isabel Segona,
que se'n va anar en Orris, la setmana de l'exili, i les guerres que va haver al moment, després la restauració urbònica.
És tot un món que a mi m'interessava molt fer que els meus personatges,
que són personatges principals, hi ha personatges històrics que n'existirien, de carniosos,
però això són com a més secundaris. En canvi, els personatges principals són infeccionals,
és gent plenera, és gent del comú.
I a mi el que m'interessava era convertir-los en testimonis d'aixos esdeveniments històrics,
perquè, d'alguna manera, al final, és protagonistes i les víctimes de la transformació social
que se esdevé al llarg de la història, doncs és el poble, és des d'on venim.
És llibre, tirar de llibre, és a dir, anar a manual.
I primer comences per un llibre de la història de la seva llengua i comences a llegir el principi
i aleshores van apareixent fills i la cosa és anar estirant, estirant, estirant.
Després ja vaig entrar dins d'un poc llibres, monografies específics,
la història de la guerra carlina, els anarquistes, que van fer tot el petrol,
que començava a despertar aquí el moviment industrial, el moviment proletari.
I després, sobretot, el món de la neu, veure també monografies,
vaig preguntar-m'ho a la casa, perquè la meva àvia se'n recorda
de com el seu avi traginava encara en neu, i m'explicava el sistema de postes
que tenia, com baixaven i la duia en on tinguien.
I un poble feina de camp també, vaig anar parlant colanderos,
perquè una altra part de la novel·la important és la medicina popular.
Hi ha llibres, però sobretot el que més m'interessa era conèixer
els colanderos que hi ha actualment.
I una cosa que em va encantar, que va ser per ser més bonic,
era anar a la casa dels Puig, perquè la casa dels Puig
d'on tinguien és, precisament, on hi ha la seu de l'Arxiu Municipal
i de la Biblioteca del Poble.
Per tant, jo anava a la casa dels Puig a estudiar sobre la família Puig,
a veure tots els contractes de compra-benda, els protocols notarials,
i veure les seves signatures i les seves de primera mà.
Va ser molt especial.
Moltíssimament, mira, després d'una crisi sempre hi ha una rebalta
i després d'una rebalta sempre hi ha un tornar a lo de sempre.
I això és el que va passar.
El 1860 va haver una crisi, una crisi típica del capitalisme,
però el capitalisme ja ho preveu, aquestes crisis cícliques.
Però el 1860 ja n'hi va haver una, que va acabar amb la monarquia,
va haver un moment de molta ferberessència.
És igual que ara, la crisi que hem tingut ara fa poc,
que ha donat també un moment de molta ferberessència social
i que estan produint alguns canvis molt interessants,
encara fa molt a poc a poc, però sembla que sí.
I no només això del bipartidisme,
que s'inventen el següent d'ANU entre Can Obar del Castillo i Sagasta.
Es van posar d'acord que dalt de tot hi havia un rei, que era un borbo,
veig l'esperon, una altra balta, un borbo,
i dos partits que van alternar el poder en un pacte entre cavallers
al marge del que la gent votava.
Moltíssimes cares, clar que sí.
El narrador és Jordi Llopis, que en l'actualitat,
en 2012, exactament, té 90 anys,
té un accident domèstic, amb una nevera,
i té una espècie de flashback que ella ha de contar una història,
que és la història que ell va conèixer
de la mà de Joan El Cosses als anys 40.
Els anys 40, Joan El Cosses, ja té 80 anys,
Jordi Llopis, que és el periodista,
és un aprenent descriptor,
un aspirant periodista, té 20 anys.
I aquesta coneixença és la que és el motor de la història,
perquè la història sempre estarem entre dos,
bàsicament entre dues parts,
que és la dels anys 40, en què el periodista
fa una sèrie de cròniques per a les províncies,
en què parla de Joan El Cosses,
i en el mateix temps anem alternant
amb els episodis de la vida de Joan El Cosses,
que eren les persones més marginals, vivien una cova,
era fill d'una immigrant,
però aquest Joan El Cosses és monès tricotet,
alterna molt en el penúltim puig,
el penúltim ereu de la família Puig,
que va eretar tot l'empori de la neu,
que en tenia els només 5 anys.
I com, malgrat les diferències socials,
entre Rafael Puig i Joan El Cosses,
el futur corander, que és l'autèntic protagonista de la novel·la,
s'estabilitza una relació un poc d'amistat,
però també de rivalitat.
Joan El Cosses simbolitza una concepció mítica, màgica de la vida,
que els nostres avantpassats tenien,
aquesta cosa de creure en miracles.
He parlat amb ells, he de recordar d'un cas,
d'un vell que em vaig trobar prop de xaló,
pujant a Bèrnia, una vella de 90,
i vaig començar a parlar amb ell,
i estic ara de la llengua,
i ell em deia que parlàvem des de Bèrnia,
i a l'altra banda, veuràs Benidorm,
i veuràs Lilla de Benidorm, i veuràs,
i veuràs davant de Lilla de Benidorm,
és un tros que un sant li va tallar al Puig Campana,
i ell va dir, ah, un sant, i ell em deia, sí,
i em deia que era convençut,
és que antigament es veu que hi havia sants,
i feien miracles.
És aquesta cosa de que antigament hi havia sants,
que m'ho digués això, un home de 90 anys,
que era realment increïble,
perquè això exigeix mentalitat antiga i plena de sabiesa,
que no tota era màgica,
però que, d'alguna manera, en aquest llibre,
sí, però són tots els ofici, són els valors,
són les paraules que feien servir.
Ésíssim molt antic, que és ancestral,
i que conté un poc,
una continuïtat de lo que són com a poble.
Eixa continuïtat
és la que, d'alguna manera, volia il·lustrar i retromenatge.
Joan el Cosses és un corander,
és un sabi, és un xaman,
i és un poeta, també.
La família Puig és una família que va existir,
és una aristocràcia que, quan comença el llibre,
són aristòcrates, carlins, de la vella fornada,
i quan acaba el llibre no hi ha gaire diferència
entre aquesta aristocràcia,
que encara tenen el títol de caballers i això,
amb el que és la burgésia que estava creixent en aquell moment,
les modes de vida i distinció ja no són els mateixos.
Per tant, la decadència de la família Puig,
perquè la família Puig arriba a la seva desaparició
en la guerra civil sense descendència,
d'alguna manera també m'ajudava a exemplificar o a mostrar
el que era la decadència de la aristocràcia
que es produeix en aquesta època al mateix temps que creix la burgésia,
i la decadència deixem un màgic mític
i que, al final, està també il·lustrat per la cosa de la neu,
per l'ofici antic desneuater.
Agris i dolces era un material que jo tenia atresorat
des de fer-me molt de temps,
material que m'havia confiat molta gent,
m'havia confiat les refrens, les frases fetes, les rondalles,
les cançons, tot el material que vaig recuperar a Agris,
i al mateix temps, jo encara estava fent,
quan va ser el moment de traure-ho, era simplement recopilar-ho,
regularitzar l'orthografia i establir les criteris,
però al mateix temps jo tenia allà un peu, també, en la novel·la.
Per tant, sí que hi ha un diàleg,
perquè en realitat, a mi, tot el material que jo recopili,
Agris i dolces, en serveis de matèria prima,
d'eina, també, per atrevellar la ficció a si ha nevat,
perquè parla d'això, dissimunt,
tenia aquesta cosa en comú,
de que parla de la cultura popular tradicional,
de transmissió oral,
i també és una manera de fer això,
de retramenar els amant passat.
Tinc coses en marxa, el que passa és que ara ho he hagut d'aturar,
per diversos motius, i ho estic passant prou malament,
de no poder-me dedicar,
però sí, sí, tinc coses en marxa, que seran molt diferents.
No puc dir res més, perquè m'estia més no agafar,
perquè encara està creixent, dins de mi,
i m'estia més no dir res,
però ja puc avançar que serà molt diferent.
No sé ni una cosa, ni l'altra, ni l'altra d'allà.
Jo espero que sigui diferent,
perquè una de les coses que més m'agrada a mi és això,
posar-me a prova, en cada llibre, i provar coses diferents.
