Hola, soc Carles Prats, entre altres coses faig documentals.
M'he fet bastants de cinema, és a dir, d'alguns directors que a mi m'agradaven,
com Sergio Leone, Buñuel, Gies Franco, etc.
Vaig començar a treballar amb temes de televisió
i una mica amb el tema documental estan a TV3,
un programa que fèiem que es deia Stromboli, allí vaig començar a aprendre el llenguatge.
Després, al cap d'un temps, quan vaig estar dirigint canals de televisió a Mediaparc, canals de cinema,
vaig aprofitar per fer documentals de cinema, que a mi el cinema és un dels temes que més m'interessa.
Amb el centenari de Buñuel vam fer una peça,
que era una aproximació no tan a l'especte cinematogràfic de Buñuel com a aspectes humans.
Llavors, allí parlant amb el seu fill Juan Luis, amb actors, col·laboradors,
amb el director de fotografia de la seva última etapa francès, etc.
Però d'aquesta època potser el documental que vaig treballar més i que em va interessar més
va ser el que vam fer del Sergio León.
A mi el Sergio León és un director que molta gent el veia com,
el pare de l'espagueti western, un gènere no massa interessant,
i en canvi, a molta altra gent, inclusos, grandíssims directors, com Escorcesse, etc.,
que el veuen com realment un narrador extremament modern.
Fa unes setmanes vam presentar en el festival Inédit, el documental L'Oquillo Leyenda Urbana,
que per mi era com un rapàs fa 25 anys,
més de 25 anys que conec amb el L'Oquillo.
De fet, fa 25 anys que li vaig fer el primer videoclip,
va ser una ciutat, i m'interessava explicar la història, aquesta tal com l'he vist jo,
l'he vist des de fora, no he anat mai de girar amb ells,
però m'interessava explicar aquesta història,
perquè crec que les vides de les bandes de rock'n'roll,
de les estrelles de rock'n'roll, avui són de les més divertides, interessants.
El Valle del Clot era un pueblo cercano a Barcelona, y yo veía cómo cruzaban los trenes Iván y Venía,
y esa fue una fijación en mi vida, el irse.
Era como un mensaje, había que irse, había que irse, había que irse.
Había un mundo más allá.
A mi em sembla interessant, primer perquè a mi és un músic, un intèrpret,
o una estrella de rock'n'roll que m'ha agradat molt, amb les bandes que ha tingut.
Sempre has tingut un directe boníssim, però el damunt m'agrada amb les cançons,
tant les de les 80s, bàsicament, del Sabino Mendes, com el que va fer amb els 90s,
molt bé de rock'n'roll, de poesia, etcètera.
I després perquè ell, d'alguna manera, també ha sigut un personatge
que sempre ha hagut una certa polèmica al seu voltant,
que jo moltes vegades no entenc perquè s'ha produït
i volia fer una aproximació tal com el veia jo.
Con las pintas que tiene el loco, o sea, estaba claro,
alguien tenía que descubrirlo y hacerlo cantar.
Además el loco conoce el código callejero, el de los ladrones,
el de los moteros, el de los barrios, y también la buena cinta de ropa.
Molta gent es preguntarà per què surt i qui surt
i per què no surten altres persones.
A mi em semblava que la aproximació que jo volia fer era una altra, més íntima,
i llavors no surten ni els membres d'Intocable, la seva primera banda,
de Trogloditas, Tret de Sabino Méndez, i en canvi sí que surten
tots els seus compositors principals, com Sánpar Carlos Segarra,
Sabino Méndez, El Sopenya, etcètera.
Llavors, això jo crec que ens dona una visió més íntima del personatge
i que ens serveix més per explicar les evolucions personals.
Jo crec que per cinema a Barcelona és una ciutat agraïda,
és una ciutat bonica. Desafortunadament avui,
Tret d'algunes iniciatives molt notables, tenim poca indústria,
i possiblement és molt més fàcil fer coses a qualsevol altre lloc
que hi hagi indústria. Esperem que no el futur ni hagi.
Com a mínim podem explicar històries, com l'Oquillo,
que és una història bastant de Barcelona.
¿Cuánto hacía que no tocábamos juntos en Barcelona?
18 y medio, años.
Los 18 años.
Una cosa, 18 y medio.
Ya iba a dejar el grupo, ya habíamos hablado que íbamos a dejar el grupo.
18 y medio.
Y entonces todavía tenemos buen rollo.
No se hubiéramos creído ni que íbamos a estar vivos.
¿Estás la primera?
Bueno, está bien.
Bueno, está bien.
