Fa poc he fet un assaig que es diu amagar el joc.
Perquè diu que el joc és antipàtic en una pàgina i el joc és amb un joc.
Partim d'un joc, en realitat és un joc comunitari.
Que no sigui un joc d'un tio que et parlarà.
Bueno, tenim diversos tipus de jocs.
Alguns són jocs que són paradoxes,
altres són jocs que no són jocs obvies.
És un joc perquè el seu joc ens explica una comunitat.
Jo vaig fer això, el seu joc és un joc col·lectiu.
Són una mena de superjoc.
I encara que el superjoc té un superjoc, té una història del joc.
Jo no tenim entrevista a tenir un ritme collonut.
Ara l'estem traient endavant.
Estan parlant especialment ràpid, jo crec.
L'estem tirant endavant, l'estem tirant.
Endavant i cromatxins.
Què tal els primer personat?
Guai.
Què puc dir?
Puta mare.
Vengan a veure-lo.
En principi, la idea del CCB és com un xec en blanc.
Ivan de la Núez, que era un gestor del CCB, hi havia abans.
És el que ens va contactar a mi.
I em va donar un camp completament obert per fer un festival.
I al principi hi havia diverses idees que vaig tenir.
Quasi totes estan improbables i poc utilitzables,
com era fer un festival de coses que no estiguessin a internet,
però ja es veia clarament que això que venia ser un festival
de fareros i conglaris.
I a part seria molt avorrit fer-ho sol.
I com que l'he de donar un gestor cultural solitari,
tampoc no em venia particularment de gust,
vaig agafar el meu conveni, que és l'hero.
I junts vam començar a crear l'idea de primera persona, com tal,
i el festival que tenim ara va néixer quan va entrar Miquel.
Ens troba especialment la gent que fa aquest tipus de creació
basada en la seva experiència,
i que aquesta experiència és així com la seva experiència personal intransferible
que vam fer-ho fent i arribant a molta gent i creant molta empatia.
Doncs a part, amb el que fem normalment, l'articulisme o la narrativa,
nosaltres també acostumem a optar per posar un alt component del que hem viscut.
I llavors va ser supernatural.
El xuc pel aniu fa poc que he fet un assaig que es diu amagar el jo.
Nosaltres, tot el contrari.
Perquè diu que el jo és antipàtic en una pàgina,
i ensenyar a camuflar-lo dintre d'un format narratiu.
Per mi és tot el contrari, el jo no és gens antipàtic,
i em crida i em reclama, perquè em quedin una novel·la,
si comença amb un jo i amb un algo que em va passar a mi.
Per tant, el punt de vista vivencial i tret,
que es noterés de la pròpia experiència,
és conforme a que sigui tot el meu univers personal i el del Miki també.
Sí, és l'equivalent d'això,
que et trobes algú que sempre parla d'aim mateix,
doncs evidentment serà un plasta.
Però si parla d'aim mateix, però el que ha viscut és interessant
i no ho ha viscut tanta gent, i t'ho explica amb l'humor,
que és això, és la marge d'intel·ligència, lliure de presunció, lliure de tot,
doncs deixar de ser una exercici humanista i egocèntric
i passar-se a algú universal que li pot passar a altra gent,
o que simplement és atractiu i tancant i...
I forma part d'una idea universal.
El que deia Mous Alisson parlo de mi perquè parlo de la gent,
perquè no soc diferent de la gent.
La meva experiència no és tan estranya,
quan jo parlo dels meus sentiments són els sentiments de molta gent.
Per tant, partim d'un jo,
que en realitat és un jo comunitari, social,
i estic parlant de la meva experiència.
Però la forma en què jo he viscut determinats cataclismes,
l'amor, la desil·lusió, la tradició, la vocacional,
victòria pírica, és la mateixa manera que l'he viscut,
una enorme majoria de la població.
I per això hi té molt a veure amb el cartell que hem fet,
o sigui, és important també el material del que parteix,
la persona que hem convidat, o en general, la novel·lista o el músic.
Doncs això sigui especialment interessant,
que no sigui un jo d'un tio que et parlarà de...
De com val la va avui, després com tria un llibre o l'altre
que ha de llegir a la setge Islonga
abans que vingui al servei i a posar-li el té.
O sigui que sigui algú que realment hagi viscut coses.
Hagi viscut coses que encara que siguin el Sojo de Londres o Nova York,
tinguin a veure amb... o el segle XIX, ara,
tinguin a veure amb el que tu has viscut,
amb sentiments puros que tenen a veure amb tothom.
Que tothom m'has sentit identificat i atret.
Bueno, tenim varios tipus d'ajos.
Alguns són jocs que són paradoxes,
altres són jocs que sempre són el epítome
del tipo d'artifacte que creen aquests autors.
Alguns d'ells només han partit de la perspectiva personal,
altres els prenem com a exemple d'una comunitat.
Toby Bale, per exemple, no és un jo, obvio.
És un jo, és una primera persona al Senegal,
que explica una primera persona al Pilar.
Parlem amb Toby Bale,
perquè el seu jo ens explica una comunitat, el naixement,
el pomroc i el hardcore, el rock and reggae,
una sèrie de fenòmens que ens interessa
per motius polítics i motius emocionals
i que no volem explicar teòricament,
sinó que volem explicar des del punt de vista d'una vivència que vivia.
Jo vaig fer això als meus amics general,
als grups que tothom anirà en tal, les nostres decisions generals.
Va fer la raó per la qual ve, Toby Bale.
I llavors també tenen artistes, com el Josep,
que tot el dia parlen d'ells mateixos,
però cada nou és una mica el que dèiem abans.
El seu jo és un jo col·lectiu.
Totes les nostres astres i les penes
i els records i la nostàlgia
i l'entorn familiar de les coses
és un entorn que comparteix moltíssima gent.
I fa criscorós amb classes socials.
D'actes diverses classes socials
han viscut aquest tipus d'experiència.
Després, un altre nom que va sortir
als principis dels matenells,
que des dels seus primers llibres
ell va començar a parlar d'ell mateixos,
perquè no trobava una història més interessant que les 6.
Sobretot no troba una història
que pogués explicar amb tan coneixement de causa.
Perquè dientment, quan parles d'avui,
de les altres gent,
es cauen en joc del telèfon tancat,
en què la quarta persona que ho expliqui
ho deformarà molt més encara que els delitis de grandeza
o la necessitat d'automidiats del tio
que realment no ha escut en primera persona.
I de fet ell ho diu,
i em deia perseguir a mi mismo
perquè sempre es posen ridícul, sempre ell és el blanc
de totes les seves pròpies chances,
i ho explica d'una manera còmica i real,
i és per això que hem portat.
I a part del gener tenim l'animal Benbrux, per exemple,
que seria un exponent d'una generació molt costènior
i molt més jove,
i que entroncant el tema de les xarxes socials
és una generació que a part d'haver crescut amb Harry Potter,
estrenant-se el cinc, és una entrega i una altra,
i ha crescut mostrant-se ja mateixa,
mostrant si vols la imatge d'ells mateixos que ells,
ho hem vist, en una mena de supervió.
Però el que porta tota la vida, posant-se en públic
i creant un personatge paral·lel a la persona que realment són.
I encara que el superjó no era tampoc el que volíem,
on ens volíem focalitzar,
també el curiós de Benbrux és que té un superjó,
però en el moment de volcar-se fer un treball de narrativa,
fer un treball de narrativa convencional,
fent servir tots els mecanismes de la narrativa
en primera persona que ens interessa a nosaltres.
La distància, la contenció, el ritme,
una certa...
assumir bé la teva experiència per explicar-la,
encara que no hagi passat gaire temps, com és el seu cas,
però per explicar-la en distància.
Una de les primeres coses que va acompanyar en primera persona
des de la seva gestació
és que volem fugir completament del format de taula rodona,
que nosaltres ens provoca una particular repulsió.
No importa si la gent que parla són els teus ígils personals,
si els poses una, el troba un com més, amb una taula,
amb quatre persones,
i parlant amb to, monocord, durant 45 minuts,
el resultat sempre serà insuportable.
Nosaltres, en particular, ens avorrirà molt,
no sentirem cap tipus d'empatia, vivis amb molta gent així,
i trobo que és un desperdici.
Per tant, a tota la gent que hem portat,
hem lluitat perquè la forma en què ells exposaven
la seva experiència, la seva obra,
és el més dissimilar de la taula rodona possible.
Per tant, a l'estrubarcom farà el Pino
i la tarà un tros a les seves vivences.
El Jornat Anemz el volem fer d'enxanet en un castell,
de final la Jorn ha pogut ser, però farem una altra cosa.
El Ben Brux es deixarà tatuar per espontànis del públic.
Tatuar amb agulla i tinta.
Tatuar, de veritat, a les cames, paraules que decidiran
nois del públic,
espero que siguin ben intencionats i no li posin...
No li posin un faló.
I així, amb tot.
El paper ja serà tenir la furba de la Trojama
per si hi ha qualsevol per canfe, però va molt.
Jo crec que és molt més llibert.
I venim d'un entorn, nosaltres venim d'un entorn de pop i rock and roll,
i per molt que fem literatura i per molt que ens agafin les llibres,
primer, no veiem una diferència de qualitat,
i de pes, ni de profunditat, ni de pasos,
entre una cançó amb la llibre,
no sentim la necessitat d'estar tot el dia parlant de llibres,
ens agrada el rock and roll, ens agrada ballar, ens agrada el sorollot,
ens agrada saltar i cridar conseqüències absurdes,
i per això una gran part del festival,
volíem que no fos estrictament literària,
volíem també que fos gent que ha explicat la seva evència
amb el rock, el hardcore, el rock and roll,
des del punt feminista, el rei Otguiel,
per això primera persona hi ha una part gran
que és gent fent soroll amb guitarres.
Que no perdés tampoc el sentit, el sentit lúdic,
i el sentit celebratori, que el creiem superimportant.
Tenir com la cultura o la creació com algú
quasi simbòlic que està allà,
i que no semanocea i no es perdés el sentit,
és molt més interessant.
I també hi ha algun cavall de batalla que tenim,
que les persones que apareguin,
siguin veus de tradicions relegades
o gent que no és tan coneguda.
Volíem portar gent molt més coneguda,
però també una de les coses que ens agrada,
tant quan escrivim o el que sigui,
reivindicant nom, és una esculta, una risc.
De sobte una risc veu.
Escultat també personalment me la porta a fluixar.
És buscar, intentar fugir del cliché,
del lloc comú, dels autors que sempre citen
els mateixos cinc coses, joves, pros...
No busquem aquests autors petits per la seva petitesa.
Els busquem perquè ningú parla d'ells,
i per nosaltres són crucials,
i la seva història és igual d'important,
els seus llibres han canviat un enorme número de vides,
i ens han afectat de manera personal,
i com a comunitat també d'una manera igual de gran.
Per tant, no busquem només perquè es van voler de gana.
Però busquem perquè la seva història és crucial.
Alguns dels grans i els noms que pensàvem
que seria molt més complicat accedir,
contestaven el...
Hem mantingut milers de converses amb ells.
Els que més difícil creiem,
que seria trobar-los i arribar a ells com el Jonah Tannem's.
Jonah Tannem's és un tio que ha guanyat molts premis
per una sèrie HBO,
i que es coser amb celebrities,
ha sigut el més receptiu de tots.
És col·laborador, el show de David Letterman,
i ens està contestant tots els meus,
donant idees i està ultra-receptiu,
i no para de dir que és molt de ganes de venir.
I com a ei d'altres guiris, que també s'han tot ensenyat.
És la primera, i jo crec que segons com els entris,
hem entrat en una carta que era una mena de seu domenifest
amb cites de gent que ens agradava,
i els ideals, senzillament, a l'encapçalament de la carta.
Si segueixessin això, si has arribat a aquest paràleg,
és que ens ho entés.
Ens ho entés, ens molaria que ingressis.
I la resposta va ser així en la majoria dels casos.
I d'alguns, fins i tot, les reticents ens enxules.
Va posar moltes reticències de tipus polític,
ètic i moral, és guai.
El punt i el hardware segueixen funcionant així,
i la gent no diu que sí per la puta cara, no diu que sí per pèl·les.
Primer, vull saber tot de què va això.
Qui sou, no, perquè la coneixíem,
però quina és la raó?
Explica'm a l'un altre cop.
Jo a la teoria li vaig explicar la teoria
i la pràctica primera persona, 4 cops.
Perquè adoptava i li feia por
que fos una simple passarella de Gotrip,
d'Advenedizos.
Li vam explicar molt la part de la primera persona al plural.
Li vam explicar molt que no volíem això,
no la volíem com a personalitat absolut.
La volíem com a part d'una comunitat i que expliqués
tot el que ve darrere de la seva història del joc,
és el naixement d'una subcultura molt xula.
I això no ens va fer gens de bandra.
A mi em va volar explicar-li.
Perquè em va agradar que lluités contra...
No no vaig a qualsevol lloc a fer el peripè,
o perquè em paguen.
No vaig a un gran macrofestival,
perquè la idea de l'estat espanyol
ja va ser una idea.
La idea del festival
està fins i tot en els emails de presa de contacte.
Parlàvem de nosaltres.
Quan el tico escrivia la to i el veu,
el que sigui explicàvem qui érem.
Explicaven per què ens molava això de la primera persona.
Què feien nosaltres, quan ens havíem conegut a ells,
per què empatitzaven amb el que ells feien.
Fins i tot en els mateixos metges de contacte
no era un mail oficial del fet de
proposar un catxe i prou.
Però crec que també van ser receptius.
Crec que és important la forma en què gent molt coneguda
hem decidit que parlin d'alguna cosa que no ha parlat mai.
Que és el cas de Jota, per exemple.
No és un grup que s'hagi definit per la primera persona.
Més que història rara de gent molt petita,
també ens interessa molt parlar de gent molt coneguda,
parlant d'alguna cosa que no hem parlat mai.
Jo mai he vist moltes entrevistes,
però no han incidit durant molta estona.
Per què un bon dia? Qui hi havia allà?
Un dia, un dia granada, com fer algú que pot encantar
una gasolina del Bacete, el barri de Sant Antoni de Barcelona,
o el que sigui que l'aprenya.
Com ho fas per posar noms propis davants i amics?
I que això emmocioni moltíssim a la gent igualment.
On és perquè l'experiència sempre és la mateixa?
Tots som els mateixos.
Un cas claríssim és un dels pioners catalans
dels que no s'ha parlat mai, que és el Jordi Valls,
que després que tothom el coneix en l'escén industrial,
l'Ània és no és una celebritat,
però en l'Andrea on és molt conegut, va formar,
va gine d'entrada a òrgan, va ser col·laborador de Psychic TV,
és a mi títim de Ginesis Piorridge.
És un tio remarcapable, és un tio notori dintre d'aquestes escenes,
és un pioner en aquestes escenes,
i va ser l'únic català que va veure en primera persona
els desenvolupaments del punk rock del 76 i 77 en la terra.
Ella estava allà.
Era una manera mítica, com si parléssim de dinosaures,
o algú que havia existit en un passat que ja no vaig conèixer,
però que se sabia que existia aquesta persona.
I a la escola moderna, el Mofangin,
el que vam contactar a ell era una entrevista de 15.000 pàgines,
i per nosaltres a la que vam decidir parlar d'artre todo i que pagui pujó,
els dius a sobre el barco de la Barcelona,
vam pensar que el Jordi Valls era exactament el que li faltava.
El tio del que no s'ha parlat mai i la seva experiència, a part,
és inaudita i molt estrany.
És l'únic tio ell i la Palmo Líbe en els dos units,
que venien de la Península Ibérica, que estan allà.
S'ha anat sentant una pel·li de l'odial
en què el protagonista està amb els escritors més coneguts,
si el tio aquest estava tots escritats,
el món de l'odiculitat o una intuïció brutal.
El sof a l'inici dels mots estava al punk, al rock, etc.
Era fascinant, una persona com aquesta.
En un país, això, que els personatges estan venuts,
la moderna és una cinquantona n'estiu per a un bloc d'estima dreta,
hi ha...
que els roles estan molt repartits
de soltar, descobrir personatges que no coneixen ningú
i que tenen un valor brutal.
I que quan parla de coses,
que han de canviar.
A qui mai s'ha parlat?
No tenim celebritats en el bon setit de la paraula.
No tenim noms notoris, la gent que hagi sigut pionera,
que hagi sortit del punk rock i la nova vola, això, en Madrid.
Em van fer un star system.
Per la seva relació amb cineastes, etc.
Aquí ningú és conegut.
Aquests dies que van crear una nova tradició,
rebutjant-la dels seus pares,
són coneguts i gent que ha sigut eliminada per la història.
I els Jordi Valls són dels exemples més clars,
que tenien sent, a dalt o de tot, un establert.
És gent que va crear una cosa que no està avançant
i lluitant contra els elementos.
Aquesta gent no se'ls ha fet heroics quan ho eren.
Hi hauria d'haver un estat al passeig Sant Joan
dels Jordi Valls directament.
La posa del clave posa ells trencant coses.
No cal l'estat, però que estigués més llenar
i que hagi d'anar a l'estat.
Si ha de ser mig d'una estatua...
Després de l'estatua.
Jo puc anar a l'estatua.
O busquen.
Hi ha moltes coses que ens hem quedat ganes de portar.
O per desconnectió que no vam poder accedir a temps amb ells.
O perquè ens faltaven hores i els hem de deixar fora.
O alguns d'ells necessàriament no han morit.
O altres no, que havien,
però tenim mil noms.
L'únic que no ens faltava aquí eren noms.
En tenim 100.
L'història del poble està plena de noms.
La literatura no t'acabes els noms que són vivencials.
La llista és infinitat.
No em calibra el Sant Jordi,
portar-li una plena plena i creure que era millor.
Una edició,
i portar-li cada any.
No hi ha cap promesa bancada,
però sí que va guai.
Hi ha una llarga llista feta.
No es consideres com a festival singular d'un any.
No hem concebut així mai.
Que acabi sent-ho és una altra cosa,
i l'experiència valdrà la pena per si mateixa.
Però no ho aconseguim així.
Com una idea que es perpetua
i que se li poden anar fent noms nous que apareixen.
De vegades l'endernal pot ser igual de buscèntric,
igual de mesquí,
i per això el mainstream pot tenir un culte de seguidors.
Molt l'umbros,
que tenen molts seguidors,
i siguin mestres.
La diferència tampoc no l'avallem tant.
L'estòria del pop està ple de gent que excedeix el mainstream,
i que les seves experiències siguin increïblement omestres,
sencera i verídica.
En molts casos,
molt més que alguns guetos índios,
alguns guetos underground, el pop dels cincuantes, un exemple.
I nosaltres venim d'una cultura
en què alguns dels artefactes més emocionals i més hermosos
eren top 5 i top 10, el 60, el 90,
moltes de les coses que ens agraden,
arribaven al número 1 de les llistes.
No tenim un problema, jo no tinc cap problema al número 1.
Potser caldecopes de valúa més,
però segueixo tenint esperança
que arribin coses verídiques i hermoses al número 1,
perquè la història que estan explicant toca, li toca la fibra,
moltíssima gent és una història essencialment honesta i xula.
Cada cop és més difícil que arribar al número 1 realment interessant,
perquè les exigències o el risc que vol prendre el mercat
és cada cop menor, per començar,
perquè la música no és jo el paper central,
que és jugada fa un temps,
però sempre poden sortir veus megainteressants,
que tinguin un públic massiu, vamos.
