SANTINES
Sant Inés li diu amb corona per a un plaer ser redó,
estar rodant de muntanyes i en mitja un ball...
Bueno, hi ha oberts,
es redó així, en les plades de Sant Inés.
i li diu a un corona que està fet com una corona.
Ja crec que és per això.
No sé més d'això.
Tengo que ver el rey.
Todo esto que está lleno de almendras es mío.
Era de mi esposo pero ahora es mío.
Así el rededor que habrá una alambrada,
este de este parte o no.
Este nada más de este trozo de aquí.
A primera de la semana que viene.
Porque en la otra parte están recogidas.
Me falta un trozo así abajo hasta allí.
¿Quiere que le hace ver mi tierra?
Que le hago.
Es bonito aquí.
¿Pasaremos por aquí?
Que visquen de la terra no hi ha molta gent.
Hi ha unes quantes famílies encara.
I viu.
I el que passarà que s'abandonarà la terra.
Per culpa que la fruita, que aquí hi ha moltes melles,
va amobarat i no dona.
No dona, se recolecta per pagar junts de l'est.
Replega allà on hi ha gent de edat.
Són els únics que repleguen la fruita.
Però el nautros, suposem, per pagar,
per recollir les melles i les garrobes,
som abonadors.
Nautros i tota la gent d'escamp.
Està un preu que no resulta.
I la gent ho deixa per acudir, que és una llàstima.
Perquè d'escamp surt tot saliment,
fruita, cafè, pa, llargum,
tot això surt de la terra.
I aquí està...
Ara comença a veure si han començat a fer algunes perforades.
Hi ha algú que es pot regar algun poble,
però era molt sec, aquí era a la terra de Sacano.
És una llàstima que no...
que la fruita no la paguin més,
perquè era del que vaig joer i jove,
del que es feien sòls.
Em posen llocs moltes melles,
que es venien sòls per comprar-ho necessari.
I garrobes, les coses garrobes, si hi havia animal,
ja les dàven en els animals també, però...
Hi havia figues, també, s'acaben figues,
que ara es deixen perdre.
Sí.
A Ibiza...
jo crec que sempre han fet tres illes amb una.
És a dir, silla d'Ibiza.
Vila, com un lloc aïllat del camp,
moltes vegades un lloc antagonista del camp,
i dins del camp, cada casa pagesa,
com un nucli independent.
A Ibiza, o millor dit, vila,
que així és com l'hem dit sempre,
perquè no s'havia de distingir cap altra, no n'hi havia altra,
hi havia una vila, i per això no importava dir
quina vila ni sa vila de tal banda, no, vila i prou.
Nom que avui en dia és ben viu encara,
era un lloc puny apart.
Des d'un punt de vista social,
he hagut sempre una claríssima diferenciació entre vila i el camp.
Una desconfiança mutua,
per les de vila, espegesos eren una gent de llei,
de gent salvatge,
i de la que no et podies fiar perillosos i percibilitzar,
en els que intentaven agrupar en pobles per controlar-los millor
i per acabar de poder-los explotar millor,
perquè resulta que aquestes pegesos
no treballaven a la terra més cap al que els feia falta,
i quan tenien a prou no em volien produir més.
On s'has vist coses així.
I per altra banda, es de vila,
i per altra banda,
i per altra banda,
els que tenien aquells que els es tractaven de munyar impostos.
Uns impostos que llavors no es repercutien en res,
perquè ni els hi feien carreteres,
ni els hi procuraven metges, ni mestres,
ni molt mancos de fensa,
que era el primer que havien de mester.
I eren vistos com una cosa que era una cosa que havies de fugir,
així com podies.
Llavors la gent era més...
més acompanyarismes, cara, no ho sé.
Llavors anàvem, deien, diumenge de tarda anirem a Can Cormi, diríem,
a fer uns provaments, jo hi havia anat i hi havia una finca,
hi havia una tia meva,
tenien molt de mallet, tenien un pati gros,
i estava ple d'aixida de caixons i coses per allà nascobar,
i jo vens i veis tots, tots nascobar.
I allà volo darrere, la millor d'aven maranar,
d'aven xindri, d'aven bunyols, sí, sí, era molt agradós allà.
Ara no.
Ja estàs sagar que era una cosa tan dur.
Es convidaven i deien, bueno, tal dia anàvem amb aquest vasí,
i s'agaven així de mans.
No es lleveven fau, es quedaven altos, hòstia, ni res.
I el millor, s'agava estavors matí, i ningú cobrava res,
però quan em vols fer un bon sopar, era la cosa que guanyaven.
I es cantava i es divertien sense guanyar sols.
Una reminyola era això.
Ajuntar-se un poc de gent i fer algo.
Estem a Can Cosmi, allà on jo vaig néixer,
i vaig estar a les 14 anys.
Aquí vivíem jo i els meus pares, la meva germana,
que tenia 11 anys i mig més que jo.
Cultivàvem hordi, guat, faves, llanties,
ciorons, guixes, oli, que tot aquest olivà, tot això que veus,
eren oliveres i n'hi ha moltes.
I hi ha truï, fent oli, també.
Això ara no huele mucho, però quan està verd, huele muy bien.
Pero la verdad que yo me emociono un poco,
porque cuando pienso, aquí tenía mi padre, aquí tenía mi madre,
aquí tenía mi herman.
Ya no veo carro ni mula, ni és bestiar que recuï,
si a vorrida ho dissimula, el té clara com un hui.
Si a vorrida ho dissimula, el té clara com un hui.
Si a vorrida ho dissimula, el té clara com un hui.
Si a vorrida ho dissimula, el té clara com un hui.
A tu!
Sóc era per controlar un poc,
es queucaven, sabíem on anaven a festetjar,
i si no eren molt amics, en altres ho fem,
és vi per guanyar-los, per molestar-los.
I, a vegades, hi havia pedrades, també, hem sentit,
si venia un de passant en Toni o de passant en Mateu,
que no m'os agradés, a lo millor es convidava a fer una copa
com amic, i llavors a les fosces, quan no s'hi veia,
s'arriava, era bastant salvatge.
Em record que, quan es votava foques bosc,
tocaven la campana i bruladen l'escon,
i això ja la gent es preparava,
perquè sabien que això es caia a foc,
i no hi havia més que la gent per apagar-lo,
i anava a un home de cada casa, a apagar-se a foc.
Però era difícil llavors comunicar-se,
com ara telefonar-ho, això és molt fàcil,
i llavors no.
Incident, la gent, quan havia acabat la feina d'escam,
s'anaven a les bosc.
Arrencaven pins i feien carbó.
Es preparava la sencilla,
tallaven tants de pis vets,
i ho posaven ben apretadet,
i llavors tapat de terra, i es costat paret,
amb unes boques baix per respirar, aire,
i se li dava el foc, i allò que ho havia 10 dies, 12 dies, 15 dies,
depenia de lo gros que era la sencilla.
Què s'entraia d'esbosc, o què s'aprofitava?
Pràficament tot.
Començant pels pis,
pels pis bords que anèixer aquí, pels pinos a la pensis,
aquest, en principis, s'aprofitava,
segons la forma de sabre,
se podia aprofitar la soca directament per la construcció naval.
També s'utilitzava la llenya més primeta,
o aquella que caia dins d'esbosc,
per combustible,
tant per esforç de calç,
la producció de calç ha estat molt important també,
no per exportació,
però sí per ús d'incilla,
com a material de construcció, i per enblanquinar els casaments,
per fer que les institucions de l'esbosc
eren intensives,
i el temps intensiu era sus de les plantes d'esbosc,
que resulta que
parece que a finals de segle XIX
ja gairebé no em quedaven de bosc o sèrie divisa.
Per això pareix que les institucions polítiques locals
van arribar a prohibir s'exportació de carbó,
Avui en dia, per dins els boscos, quan hi passejao, sí que hi queden.
Fixeu-vos que vos trobareu fornzacals a moltes bandes.
Llocs on la terra és negra com a suge, que són restes
i que hi havia hagut una sitja, és a dir, un lloc on es feia carbó.
A part d'això, no hi ha que oblidar que els boscos
són lloc de pastura, de cabres, oveies,
i tens més antic, pareixi que també porcs.
No fa un actiu en un segon lloc.
A part d'això, hi ha hagut un lloc on es feia carbó.
Tots aquí en serà d'aquí, dins d'aquí, dins d'aquí, dins d'una tanca,
i les recollir el cor a la quarta por la noche,
i tots aquí estaven afuera.
I garrins no havíeu tingut?
Grins, sí, de tot.
I fèieu-se matant-se aquí?
Sí.
Fèiem un convid, la germana dispara,
i un bon rotllo i un bon ritme.
I fèieu-se així.
I dius-li, bon ous.
I dius-li, ja era la més cosa.
Era important, eh, la matant-se?
Sí, sí.
L'únic que es feia, calvi.
Era el que més d'això.
Perquè allò em durava tot de sang.
I era bona.
A mi m'agradaria molt la nostra ventana.
A qui pesa menjava?
Pes, a mescara, menjo cara,
que li agafàvem a casa, a casa, a casa,
i vi un home que anava a pescar,
a la secció dins del mar d'aquí,
i es feia en lo que sí que estava bo,
que era que està acabat d'aquí,
i em preguia un fresquet de sang,
i allà veia, veig que no era bo.
I es feia en totes les cases,
i es feia el band de conèixer,
el bonic a l'altre,
i que sí que es feia en tot el bo i el bonic,
i que s'agafava dins del sang,
i allà de l'altre, la ropa,
i allà vol treure un fresquet,
i era un petit molt bo,
però allà me'l va en un tent.
I a l'altre.
És molt bo, això d'aquí.
Mira.
Mira,
tres mals.
La gent de Corona on guardaven les barques?
No, dins cases.
Dins cases que hi havia,
hi havia maderes,
havien d'estar lluny,
perquè si no saben, segur que eren lluny,
i posaven barres de madera, clavades,
i ciment,
que es duia així com s'apolia cap allà,
que ells molts de baixats,
i es votaven dins les cases,
és a dir, si no, la mà s'ho atreven bé.
Jo, quan era petitot,
era de llàvores de casa i això,
el que estaven fa...
A veure, la mà és que la platja no existia,
pas dins la gent,
i anaven a dir adeu de...
a veure quan es deia adeu de juliol.
Normalment tot d'eu anava a fer Sant Cristòfo,
que se celebrava,
de fetes païs i de...
de xacates gras,
i...
i, doncs, és...
la gent,
els que menys caminos es feia un...
un dinar,
un dinar de la crèvia, no?
A lo millor, llavors, menjava més carn, no?
A la llengua es feia una torrada de carn per allà,
o es feia un sofí peges,
que diuen d'això que estic aquí, Vicent,
i tot això.
I la gent s'abanyava,
se'ls donava per una camia,
una camia d'allò, com una camia de dormir,
perquè no hi havia béquines ni res,
per donar aconís,
i allò era allò que em sé xacar,
i era molt feliç.
A la part noroest de Silla,
en realitat, aquí la coneixem com a Zamuns.
Zamuns, el nom li vendria perquè és una zona més...
més esquerpa, té més puxos,
és més irregular,
i ocupa de Sant Antoni de Pormany,
Sabatí de Sant Antoni de Pormany,
passar a part nord, ja començaria allà,
i aniria a acabar de veure la sacala.
Bé, a nivell de recursos,
quan és a Muns, tenim una dificultat per arribar a mar.
Això és evident, és una costa de penyes sagats,
quasi seguida,
i oberta a mar o en comunicació de mar a molt pocs llocs,
que se converteixen en els llocs que, d'alguna manera,
són els focus de creixement de la població.
La població.
A Ibiza no hi ha núcleis de pobles,
tothom viu a les seves trosses de nerres,
a la seva finca,
durant tota la setmana conviu la família,
només es veuen amb alguns visits,
les diuen menja, és a dir, que la gent es mudava
i es trobava.
On es trobava? A les esglésies.
Per això, davant les esglésies, hi havia esport,
que en sivern resguardava de sa pluja,
resguardava d'esfret,
i existia de sol, de sa calor.
Les esglésies de fora sempre han estat així,
són com les cases.
Tu veus una església i dius,
perquè és molt més alta que les cases normals,
però té la mateixa arquitectura que una casa.
Incluso la mateixa església es posa així,
com van creixent les pobles,
però se'ls van afegint capelles,
de manera que hi puc acabar més gent,
igual que les cases, quan van esguent més fills,
van augmentant la família i van ajuntant més habitacions.
També és una arquitectura rural.
L'hi havia arribat a més gent, una casa de tot sol,
que no era en tota la volada d'aquesta d'aquí.
L'hi havia van descansar en 13 i 14.
A dins una casa.
A dins una casa.
A dins una casa.
A dins una casa.
A dins una casa.
A dins una casa.
age birthday a marsang.
Segueu lixar un sapinqui
i això segueu aviat a dalt.
Segueu ser un tros de cara de cara de jo se'm va,
o soles, pels no que es tractaven,
però sempre l'hi amava la meitat d'aça finca,
una mica de cuidar-ho les daues a casa.
Veu de pensar que a les cases hierresありun grés.
He anat creixent,
han anat creixent, com a moltes bandes, una casa on comences, per una habitació, normalment,
que aquí, en aquest casament, a Can Pere Roigès, aquesta d'aquí darrere, on la fas servir per tot,
tu com a la millor matrimoni, que no ha pogut quedar a viure a casa d'espares,
perquè el millor és un germà, el segon, el tercer germà, damunt un tros de terra de la família,
es comença a fer un casament nou, comença per una habitació, normalment, t'adaptes a les vigues,
primer, taes, vas esbòsc, i taes les vigues de la vina, que més o mencos facin una mida interessant,
una mida prou grossa, i t'adaptes a les metros o a les passes, diguem, de la habitació, en aquelles vigues,
construeixes en la pedra que tens en eslloc, aquí precisament tenim la pedra molt bona,
és una pedra viva molt bona, i llavors a poc a poc les cases van creixent, es necessita tenir,
a lo millor, un lloc diferent per fer esmenjar i com a cuina, les cuines, i aquí es veu bé, solien emblenquinar només
la part de baix, més o mencos allones rives, en sobràs, n'hi ha que estan de manca, en aquesta està emblenquinada,
i la part de dalt, la part superior, ja, negre, es deixa així com es fuma, ho va deixant,
perquè també serveix per conservar la fusta, perquè les vigues de la cuina solien ser de pie, i és pie,
es podries molt abans que se s'avina, se s'avina és una fusta molt més forta, se cuina i dona aquesta llar de dins,
es foc central en terra, es padrisos per poder-hi seure resultant, a l'altra costat se llarga fora,
on s'osfort ells, que hi fas es foc baix, sol et queda dalt ben assentada, sense pedres ben col·locades, i es forn,
també moltes vegades es forn, té porta dins la cuina, perquè també en porta fora, aquí tenim esforç,
on s'aporta dins la cuina.
Quan es poblament de silla era relativament escas, la propietat estava feta per grans finques,
i així quan un propietari moria, l'àmbit de la casa, els seus fills arredaven.
Poc a poc, les finques per aquestes divisions van fer més petites, fins que arriba un punt en què hi ha difícilment
es poden funcionar com a element d'autobesteixement.
Riba un moment en què silla s'aprofita agrícolament fins al màxim, i així tot segueix fins a població,
i la gent no hi pot viure, de manera que aquells que no tenen prou seran d'anar.
Qui se'n va? Sareu normalment no, perquè aquest ja ho tenia assegurat, els legitimaris, fins a segon, tercer, quart, etcètera.
On se'n van? Això depèn una miqueta d'aleses èpoques, el G, Amèrica, a Cuba, a Argentina, més tard a Venezuela, també.
I això dura fins als anys 60, en què el turisme fa que s'aturi aquesta migració i que entrem dins un procés contrari de migració.
El meu pare se'l va anar a Cuba de 15 anys, que allò que no era com ara, que es gafa un odión i segueix des de Cuba, però llavors tardaven tres mesos, adeu.
I sempre m'ho escontava, que ell s'anava amb pocs sous dins la burgeca, perquè allò era pobre i no hi havia res,
però ell ja se va refugiar sempre cap a la cuina, ja va dir que si podia escurar o pelar patates o fregar el que fos,
i així ja va anar guanyant sous allà dins, li van desmenjar i van estallar-te, que van venir per fer servir-se.
I ell sempre m'ho esdeveu que, clar, que havíem de ser molt solidaris, ens us que venien de fora,
diu perquè em van xenar molt petit, molt jovenet, i ho van tractar en com un mes de la família, sempre m'ho esdeveu colcat, això és papa.
A qui s'ha de vendre massa d'immigrants, però jo sempre tenc una consideració pensant, sempre ens us heu concedit.
Ara t'ensenyaré el meu papa, que guapo era, quan se'n va anar a Cuba, mira quin nen a més guapo, quina cara t'ha de nene,
mira això és el seu pas per anar-se'n a Cuba, que també ho he guardat perquè ho vés-ho, que me fa burruna,
perquè és un nen que encara pobre a mi havia d'estar a bora sa mare i se'n havia d'anar a buscar-se la vida.
Ah, i se'n va per desforer? Sí.
No, el papa ja se'n va a desforer.
Ah, sí, sí. I això era ells.
Jo no hi heu cap. Que a casa té 350 anys que sé de famílies.
Així que l'hem de mantenir, si pensem.
Fos de baladre en un torrent, però no passa mai ser gent, amb poca cosa tenen prou.
Hem de pensar moltes vegades en que una cosa és parlar d'agricultura de secar, com seria aquí, a Can Pere Roig,
on quasi tot el que produies era, gràcies a Saigo de Plusa,
i llavors, per regar, sí que hem de parlar, o d'un petit tancó que el regaves a mà,
en ses pualades, per exemple, d'un eljup, o de sasisterna, o això, amb puals,
o si no, si tenies la possibilitat de tenir o de rendar un hort a una zona de regadiu,
i ja sí, però això sí que és una feina totalment també que moltes famílies fan,
a part de la producció de secar, quan arribava la primavera, abans, en somars, o així,
per exemple ja s'ho volies anar a sort, que és normalment prop d'alguna font,
ja sabeu que molts torrents d'Aivissa tenen, era nord, tot a l'ullar des torrent,
vas a sort, comences a preparar sa terra, plantaules, i llavors ja comences a fer esplanter,
has fet esplanter, llavors arribes i ho sembles, i llavors ho vas arregar, has d'anar a fer sa feina, a sort,
i fas sa producció de hortelisses allí, i llavors la duscapeca teus,
i llavors poden ser bastant lluny, si fan falta, són bastant lluny.
Francament, se'n sé qui està bastant abandonada, jo crec que està fet de quan hi havia romans,
ara no ho sé, hi ha troços que esperen molta d'aigua, es diu de reglar-se, se n'ha parlat,
però així que ha dit que no s'ha anat a parlar, i així queda, i normalment cada any es fa una llampiesa a fondo,
però resulta que aquesta aigua té molta calç, i se'n sucia molt, se'n bruta molt sa, se'n sé qui.
La divisió de sa aigua que te toca, ve feta en funció dos elements,
un és la quantitat de terra que tens, i un altre en funció d'on es trobi aquesta terra,
és a dir, dividirem sa aigua i el repartiment d'aquesta aigua per a les dies de sa setmana,
comptant els dies tan nits com dia, com que sa quantitat d'aigua que surt en un moment donat,
i sobretot en èpoques més seques, mai era molt grossa, era important acumular sa aigua, i això es feia a safarejos.
Quan un safareig es viu un plaer, seguia sa aigua per se'n sé qui avall, i omplia un segon safareig, un tercer safareig i demés.
Ve una cosa curiosa, i és que les persones que tenen dret a aigua es deien impertinents, perquè, clar, ve de pertanya,
o sigui, quan vas a una font d'aquestes o a un ordre d'aquestes i t'hi diuen tu ets impertinent d'avui,
no és que t'estiguin insultants, sinó que simplement estan dient que tu ets aquell en aquell hipertant s'aigua en aquelles hores o en aquell moment.
Tots aquests barolls es comencen a regar el primer, i, en un moment, quan ha regat o quan li capa sort,
tapa i que se'n va per avall, i la va a la gafa, es cada regar, o sigui, és primer, o si no va a la gafa primer, segueix per avall,
i és que et de falta l'esprimer que l'agafa. Cada propietari té un tap per regar-lo seu,
i quan ha regat o ni sobre, quan ha acabat de regar, l'emolla per avall, i llavors se n'aprofita,
és primer que en té falta o se'n va a la gafa final, i de voltes no hi ha d'això, i se'n va dins d'una balsa, o va a la gafa final.
Bueno, no m'ofisa aigua.
Toc, toc, tot el청, tirar, adhereix, ara tiquis opa.
Wa...
Quan era jove anàvem de PallàsPU,
i fent bahalls, fent quatre o cinc sens wrestle.
Una fueronoringatges dedramatic,
era un poc.
Està fent una altra peàs,
Quan era jove, anàvem de Pajasa i feien 4 o 5 en s'estiu.
Una el feien a Sant Joan, a un pou.
Una altra el feien a Santa Maria, una altra a Pau, perquè llavors no hi havia alcohol com ara.
Hi havia aigües i teníem 7, i com que votaven i s'acansaven, hi havia.
I llavors, una altra el nen que passava a Mateu, que era de Sant Jaume.
En feien 3 o 4 de vals en s'estiu.
Però ara no es fa res.
Ara són les sales de festes.
Sense sou no pot divertir, llavors divertien sense sou.
Quan tenia 14 o 15 anys, no, 16 o 17 anys ja ballava ja.
Tu que no m'agradava, la meva germana molt.
Són dos germanes.
I ella, com que estava allà, i a vegades feia baix de la plaça, i vestint-se ja ballava.
I jo no m'agradava mica.
Però la meva mare volia que balléssim totes les oringures i per mordere ja ballava.
Anava per allà a mitja, a fer-ne.
Em veia una molt petita, a Sant Miquel, per a la safiola d'Antoni, de 5 anys.
I allà va començar ballant a neures de 5 anys.
Aquí això també.
Vaig començar a ballar quan tenia 4 anys.
I la meva mare sempre m'ho deia.
Vinga, que tens que ballar i jo li veig que no, que jo no vull ballar.
I tant de repetir-m'ho, al final li dic, bueno, vale, doncs vull ballar.
I estava supercontenta.
I al principi m'agradava, però ara m'encanta.
Si no hagués ballat, m'arrepentiria un munt de neu ballar.
Les alotes, normalment, sempre eren superpresumides.
I només anaven a missa els fins de setmanes, diuen menys.
I era l'única volta que sortien de Caseu.
I se'n anaven els seus pares i anaven a missa.
I quan més tenien i més estufades podien anar,
més pareixia que representava Sant Lota.
I la joia, que normalment, quasi totes en duien.
Més grossa, més petita, totes en tenien.
Dos collarets que tenen forma de rombo,
es cordoncillo, també que és com una cadeneta, que s'eduquin dos guies.
I s'acreu, que també, segons de la casa que era,
era més grossa o més petita.
Les joies d'Espit i als botons els regalava la família de Sant òvia,
a Sant òvia, quan s'acasava, o sigui, se'n anava,
i les dones mai els eraven una casa,
ni els eraven terra, no sé què fos, fia única.
Només els idaven una caixa, que era allà on guardaven la roba,
i la caixa plena de roba en llençols i camíes,
i les prendes eren l'únic que se n'enduia.
I els anells els regalava a jove,
normalment també sempre se'n regalaven 24.
És que es depèn de la casa que fos,
i si tenien so, li regalaven els 24,
i si no, doncs li regalaven menys.
En Toni de Planes va començar a ballar primer,
que gràcies a ell es va conservar, es va llençar.
El grup de Sant Miquel el vaig muntar l'any 1965, en cibern,
que havíem estat tres mesos a Nova York,
ballant a una feria mundial que hi havia,
i com que va tenir molt d'èxit,
de fer un grup aquí per ballar pasturistes.
En aquell temps anava un bon moment això d'asturisme.
I vaig formar el grup aquest, i molts ho criticaven llavors,
perquè un poble petit sempre apareix que em veig,
i d'altres ho fem a les 6 de la tarda,
hi havia plàdia plàdia en diverses agències,
hi veig dins cap allà les pobles,
si m'ho deixava al local, que ell podia ser el director,
i hi van estar amb tot un acord.
Però llavors la gent, quan hi havia un enterro,
volia entrar a la mateixa hora per mostrar-la.
Ja t'ho dic perquè no és tot fàcil es muntava un grup.
Però ara s'ha gensat de compte,
perquè això va ser el primer,
però ja vam començar a veure que això era bo,
perquè venia molta gent d'arquí i esitar-ho,
i la prova és que fa 40 anys que guanyarà fa 40 anys,
i és aquell funcionant.
I la mare també.
Bueno, el ball de soma,
heu vist que és molt més salta molt,
i va buscant la dona,
li passes al descap,
i torna a respirar,
i fa tot el que pot per fer veure que és un home fort,
i que s'ha fet molt de por,
i tot això.
Hi ha moltes opinions del que es balla,
que va venir un periodista,
que va posant-se a la vista,
i el gallo va i l'enivita,
perquè es va un secret de vermelia,
que és la veratina catalana,
que van deixar en els catalans,
que van menjant aquí l'any 1235 per ells.
I clar, llavors hi ha un gall que busca una gallina,
saps, que va a buscar-la,
i va a buscar-la, i clar,
és que en que siguin humans,
hi ha moltes voltes coses d'animals, també.
I la dona d'en,
que allà darrere li posaven un got d'altes cap,
pla d'aigua,
i que havia de prendre de ballar sense...
tirar mi que d'aigua, això, no ho havies mai,
però d'aigua li posaven,
perquè no té de botar, la dona,
té de ballar, al mes rossàs per la frontera,
rima-se-me-tum-tum-tum-tum-tum-tum,
i d'aquesta manera.
Llavors, generalment, no reina en la vista baixa,
i ella es delissava, que jo feia una màquina,
que li dava una corda per ballar,
per fer-hi una de la música,
i li dava tant voltes,
sempre és la forma que anàvem a buscar amb ell.
Aquí tenen poques, però en tenen de...
Bé...
Això és el document que li he dit,
escarnat professional de paio tipi, i bisenc.
Quins vells vallàvora estàs veient?
Bé, una curta, la llarga, la violera...
I així com portes.
Aquí, veu, aquí és el meu...
el meu tio, qui era el meu tio?
Estan bois i xafaldes.
I aquí, un vallador, els que venien jo,
i les altres no els veuen perquè queden darrere,
i aquí una, aquesta, la seva senyora,
que ara vestia també, diran, de...
Vol dir?
El dia de Sant Miquel, el dia 29 de setembre, es fa sa festa patronal de sa parròquia.
I bé, consisteix sobretot en sa missa de festa, sa missa major, una missa solemne,
que convida a escapellar-se al rededor, vol desviar el senyor Bisba. Sa música acompanyava tota sa missa,
perquè en sa missa hi ha alguns moments de la celebració de l'eucharistia,
s'acompanya en música de tambor i flauta, i acabada que la missa major llavors es fa sa processó en totes les imatges.
I aquí tenim la costum de treure tots els sants, i fem un recorregut en totes les imatges,
en totes les profesors anaven sonant darrere de les imatges. Això sempre es buscaven.
Si no n'hi havia sonadors a les pobles, anava a una altra poble, però no faltava mai la música darrere les imatges.
A les profesors només es sentia sa música, pegesa, de tambor, flauta i castanyoles i espasí, i es repica de sa campanya.
I com que hi haguis estat en petit, tots molts coneixem, sempre quan hi ha una festa i ballen peges,
doncs es fa molta de gràcia que ballis cap allà, i el van convidar a ballar i vaig fer una ballada.
Vaig treure en Soliari d'Eivissa i havia el bisbe, i ja vaig dir no, no ballaré perquè el senyor bisbe.
I li van anar a veure el senyor bisbe i el bisbe em diu, em mand que ballis, i vaig fer una ballada.
Bé, m'agrada molt, és que m'os agrada, és que hem ballat i tots els egibissencs, quan sentim les tambor i les castanyoles,
no ho sé, m'os entra una cosa especial, i bé, jo m'agrada, m'agrada molt, m'agrada molt.
Avui en dia de les diferents cultures que hi puc haver d'en Montsilla d'Eivissa, la cultura ivisenca és una de les més camuflades
que si puc trobar d'en Montsilla d'Eivissa.
El futur i la supervivència de la nostra cultura és difícil.
Està demasiado fresco del campo ahora.
Jo ets, jo ets, jo ets, jo ets.
Si es veu futur, si gent va animar de semblables, però si no,
i si el cas s'ho van donar a la terra i no venguessin turistes, que farem.
Adiós!
Adiós!
D'allò et vas despedigant com si ho fosses de revista
i peges per altra vent a percurar-te l'agria
i a buscar d'apartiment i a mordar d'acompanyia,
quedant jo en su pensament i es mateix que abans tenia.
No l'he transmodat de res d'estratusques d'os teníem,
jo seguiré el mateix, disquenta amb molta alegria
i aconortat després de lo que mos parvendria
i em sé que no et senya et vaig, que això et compta en algun dia.
