I a tot aquest període, a Bon és el paisatge.
Si en la part, diguéssim, del conceptual és mostrar la naturalesa,
els elements naturals, la dicotomia natural a l'artifici,
la relació del cos humà amb la naturalesa,
en aquí ja comença el paisatge.
I després del viatge de Sud-Amèrica, dels dibuixets, aquests petitons,
que vaig fer de memòria.
O sigui, el que havia quedat...
Cada fet són les imatges.
Com que no vaig fer fotos, no hi ha imatges.
Perquè l'interessant de...
que la gent diu, home, la realitat, la naturalesa,
és fer una foto de la naturalesa d'un paisatge.
Però el que et ve d'una foto és una imatge de la naturalesa.
L'interessant és que tu facis un dibuix o una...
No és el mateix un dibuix que una imatge.
Això està molt bé.
Doncs a París, que em va donar els tres primaris al blanc,
vaig començar a tots els dibuixets que tenia en paper
a passar-ho amb quadrats petits.
Aquest període comença a ser un període que estic a París,
anar a tornar a Barcelona.
Clar, perquè jo tenia aquí 33 anys, 34.
I és començar des de zero, una altra vegada, la teva vida.
Perquè és un viatge que no tens billet de tornada, o sigui, te'n vas.
I en aquí comença tot un paragrinatge,
que de fet comença amb el viatge a Sud-Amèrica,
amb la motxilla, amb una altra coseta
que portava tots els pincells i la pintura,
i el timple canari.
Jo anava amb tres cosetes.
I vaig estar al nord d'Itàlia, a San Pietro,
en Casale, a Cabaseto, i feia i sortia.
I feia una miqueta.
I sortia amb el puig, amb el bicicleta,
anava a veure el camp, i sempre és la naturalesa.
I sempre és el camp.
Perquè en aquí jo ja tenia la rellonga.
Vull dir... Sí, sí, sí.
Clar, ja els estius ja me n'havia anat a la rellonga,
i la rellonga és aquest espai que vaig rebre de la meva mare,
que venia de la meva àvia, de la meva gassàvia,
que és una serre llonga, i és un alzinar.
Alzinar, què és?
Enzinar.
I aquest espai, en a mi, sí que ja em va ensenyar
una cosa que jo em dic l'invisible-visible.
Em va ensenyar a contemplar.
La rellonga em va...
El paulatinament em vaig anar endinsant cap a aquesta forma
de poder veure la naturalesa des del meravellar-me,
des de la contemplació.
A llavors, tot aquest temps de peregrinatge del nord d'Itàlia,
de cada ques, de viure també un temps a Barcelona,
torna a París, París aquí, París allà,
hasta que conec a la marí,
i em quedo a viure a París a casa seva.
I llavors també començo a caminar per París,
i quan torno a casa faig allà a pis també...
Faig 17 molts sempre buscant aquesta simplicitat.
Buscant la simplicitat.
I l'essentialitat.
Esborrar. És molt fàcil...
És molt fàcil quan...
I aquesta essentialitat tu la trobes quan tu no vols intervenir.
Tu dius, vale, vaig a fer un paisatge, no?
O vaig a fer tal.
Però no hi posis ni una relleta més fina,
perquè la cosa també t'ho diu.
Deixa anar, tira el llapis, quan tira el llapis,
perquè també ho tindràs que esborrar,
perquè quan tu vols intervenir, aquella cosa...
s'en va, no?
I llavors, després de fer...
Bueno, abans de fer el de París, que és la Suïc,
que agafava un, però després ho simplificava,
vaig fer la Suïc de Gramón, a l'estiu del 87.
I després vaig fer la Suïc de París,
i vaig fer també quadrats petitonets.
Després he anat fent...
Suposo que ara estava fent paisatge...
Bueno, sempre quan arribo a un bon lloc,
per bon intros, per el paisatge, per la naturalesa, vale?
I després he començat amb l'estudi del retrat,
que el Vincent m'ha ajudat molt,
perquè jo vaig entrar amb el retrat,
amb la idea de l'invisible,
o sigui de poder fer la mirada, no?
I primer vaig començar de la manera que vaig acabar el paisatge,
o sigui, molt, molt simple,
i sempre era el mateix ull i una ratlleta.
I el Vincent em va dir,
no, has de fer tot el cap, has de fer el nas,
has de fer tot, tot, i en aquí,
l'invisible, el visible és la mirada de...
si no és que et trompiadre, no?
I bueno, i sí, sí, vaig començar, a poc a poc,
i vaig començar amb el retrat de la meva mare,
del meu pare, i van anar sortint,
gent i gent, l'indígena, la tristesa,
perquè jo el que em posava era davant del paper,
perquè és un paper ingrés i amb oli,
i allà m'estava mirant, mirant, mirant, mirant el paper,
i jo també, buidant, buidant, buidant, buidant,
hasta que el veia, hasta que ho veia, no?
Sí, les ratlletes que hi havia, plas, plas, plas,
perquè la gent diu,
fina com és possible amb quatre ratlletes
que no cal que facis, doncs, tot allò?
Bueno, perquè el buit, el blanc, és també pintura, no?
Per exemple?
Sí, sí, el silenci també són paraules, paraules no dites,
l'espai, com per exemple l'adol·luciol, mira-la, ella.
Ella, els ulls, què són?
Doncs dos cosetes, no hi ha res.
Doncs tu, si vols, te'n xeques i ves donant voltes,
i com ella, ella té la mirada.
Sí, sí, a mi em va costar molt, eh,
de posar l'el·luciola a la meva vida,
perquè hi ha dos quadrets, un era el nocturn, és gran.
És que és la pera perquè m'està mirant.
Sí, sí.
Bueno, l'has de mirar, l'has de mirar.
I ara he mirat molt, per això.
Has vist, eh, és que té una força, ella, hòstia, tu.
I... i ha sigut fantàstic, el Vincent m'ha ajudat molt, eh.
Perquè també hi havia una exposicioneta amb un lloc petitonet,
que hi havia els retrats del Vincent,
que havia fet a París i tal,
i allà, quan tu ets pintor, veus un quadrui,
saps com ha començat.
Com un joyer, sap com han fotut la joia, no?
Com ha torçat a l'or i com...
La tècnica. Sí, com ha començat i com ha anat fent.
I allà, doncs això...
Em va ajudar molt perquè...
Sí, sí.
Perquè també se rellonga.
Hi havia un caminet que anava de la casa nova a la casa d'ella,
i vaig vindre un somni que venia el Vincent,
i em deia,
fins ara et toca tu, i jo deia, sí, ja ho sé, però com ho faig?
I em diu, bueno, ja ho sabràs, dic, home, estic...
Gràcies, no?
Vaig ajudar.
I sí, em va ajudar moltíssim.
I després d'aquesta cosa,
me n'he anat a Normandia, he fet el paisatge,
vaig entrar amb el món vegetal,
després torno cap a Espanya,
i acabo...
amb un treball que es diu Memorial,
que el Memorial és el Memorial dels Humans,
no el Memorial de Cap Guerra,
i...
i aquest són diverses peces,
on, diguéssim,
en aquí, diguéssim, que a l'egocentre ja s'han anat a fer punyetes,
ja he canviat a l'egocentre pel centre unió,
per l'unió amb la vida, saps?
Amb la vida i amb tot el que es viu.
Què passa, amb la rellonga?
La rellonga, molt temps després...
Mira, el 1999 me la vaig vendre,
perquè ja no podia néixer gaire...
Va, la vaig arreglar per anar-hi a viure,
i un dia vaig tancar a la casa i dir que estic fina.
Si et quedes a viure aquí, en comptes de ser la teva llar,
el teu tuobar, és el panteó familiar, et moriràs aquí.
Massa solitud...
És impossible, i vaig dir, bueno, pues...
I d'allà...
Bueno, tornant de França, me'n vaig anar un any assitges a prendre el sol,
després me'n vaig anar a Sabadell, vaig començar l'anàlisis,
4 anys i tal, i després ja vaig vindre cada ques,
que era el final del pou, vaig estar un any allà,
vaig tornar a soleta a pujar,
i després ja em vaig comprar l'apartamentet,
em vaig vendre la rellonga,
de la venda de la rellonga em vaig comprar això,
i uns calorons a la caixa per anar vivint.
No llego a mi l'eurista, però ja en tinc prou,
perquè a mi el que m'omple no són el que es compra amb els diners.
A mi el que m'omple és estar...
relacionar-me amb la naturalesa,
i amb les persones, també m'omple molt,
perquè quan tens una bona conversa, una bona xerrada,
amb la gent et quedes tan bé,
que ni gana ni fred, és com fer l'amor, no?
Que no et passa res, vull dir, estàs estupendament...
Planitud.
Planitud, és molt maco, també, la relació amb les persones,
molt, molt, molt bonic.
I després, quan ja vaig vindre aquí,
i vaig passar per tota aquesta cosa que físicament,
també tot això va anar sortint,
perquè, clar, mentre estava fora, tot això estava retingut,
i va ser molt, paulatí, i al arribar aquí,
i el comprava, això vaig dir, bueno, va, tu, saps?
Ja estàs, ja has acabat, final, el que tenies que fer,
perquè jo sí que he sigut conscient
que si jo tenia la vida, diguéssim, el plat de macarrons,
i la vida solucionada, que no tenia que treballar per guanyar,
per mantenir-me,
jo sí que tenia que fer una altra cosa,
i si no ho feia,
em tirarien uns quants llams des del cel,
i em fulminarien, no?
Sà.
I, bueno, perquè ha sigut difícil, tot el temps,
i sola anar pel món, i, hòstia, dur, dur.
Però fantàstic.
O sigui, tant dur com fantàstic, no?
I...
perquè tota aquesta cosa d'anar cap endins,
és anar cap endins i anar cap en fora, no?
Perquè el fora també s'enriqués.
Si tu estàs... estàs fort per dins,
que tu estàs... que ets ama i mestressa de la teva pròpia vida,
a fora, tu neixes de seguida cap a fora.
Perquè, clar, la nostra cultura llatina
i la nostra cultura occidental,
a l'infantesa el grup és la família, vale?
A l'adolescència és el grup de les nanes, les nanes,
els nanos amb els nanos.
Depèn, depèn.
Sí, normalment veus les nanes totes juntes que ja ja ja, no?
I els tios fan la seva.
Llavors, hi ha molta gent que es queda a l'adolescència,
que continuen sent sense el pas a la maduresa.
El pas a la maduresa, tu hi has de ser àmode.
El grup ets tu, la família ets tu.
I això et dona ser ama i mestressa de la teva pròpia vida,
et dona el que es diu la llibertat,
et dona aquest autoconeixement, et dona el que pugui.
I llavors, la casa familiar cau,
l'armari cau i el món és el món i formes part del món.
I llavors, en aquí va ser quan vaig començar a vindre la Marta,
va dir, tu fem el fem, fina i del fem,
vam fer les corpologies,
vaig fer la moga caula i vaig tornar, vaig dir,
bueno, pues mira, a partir d'ara, com que jo diguéssim,
ja he acabat el que tenia que fer,
ara recreo i divertimento.
I llavors, totes les accions d'ara,
ha sigut això, per disfrutar i per passar-ho bé,
per conèixer gent, per això que estem fent, no?
Per el que jo he passat,
poder-ho transmetre i dir que és molt important conèixer-se
les imatges.
