Los muertos esperan los que han de morir, y me voy a llencarlo.
El falangisme no és un partit polític.
El falangisme és buscar primer l'unitat d'Espanya.
El falangisme és buscar primer l'unitat d'Espanya.
Vaig néixer a Sumar, a la prevenció de Diputco.
14 d'agost del 2008, quan jo de la grip espanyola,
em van cridar amb llet de vaca,
i va anar bé perquè la meva mare també estava amb l'altre de grip.
Els meus pares ens ho van portar a Catalunya
perquè van dir que aquí el que treballava es guanyava la vida,
i era, efectivament, aquí a Catalunya, era com a tot arreu,
havies de patir o no patir, i patir és igual tu que els catalans,
però si treballaves i després bilaves et podies guanyar la vida.
Vaig estar uns anys a Calella,
vaig treballar al manquista americà,
i llavors em van entrar a la estrada de Turelló,
va nombrar Poderat, i vaig arribar al manquista americà de Turelló.
A Calella jo vaig arribar a l'any,
no ho sé, jo devia tenir 10 anys,
mira, quan la dictadura del Primo de Rivera,
i quan, com a data històrica,
és quan el Novi le va anar al Polo Nord,
li va caure el dirigible, em portava el dirigible a Itàlia.
Llavors, quan tenia per cert un mestre que ens senyava geografia,
sobres el Polo Nord i coses semblants,
llegint el diari, i amb un aparell de ràdio que van comprar,
que va ser el primer aparell de ràdio que jo vaig veure.
Quan més tard vaig veure també com per arribar al Cine Sonora.
Érem 5 germans, el meu pare havia sigut tota la vida pagès,
i va estar a la Guerra de l'Àfrica,
i la finca que tenien a casa seva, que era segua, era petita,
i va dir-hi que són masses, i ja va marxar,
i es va fer carrebiner,
i és per això que va venir cap aquí.
Més tard ho va deixar, però va ser carrebiner,
i nosaltres vivíem a Calella,
però en pis particular, en pis heterotrotinat i tal,
però s'estima més ser una vida part,
perquè no és una vida quartalera.
Jo vaig entrar a treballar, que tenia 11 anys,
en una fàbrica de gènere de punt,
perquè no era jo sol, en llavors eren molts,
inclús treballàvem tenits, feien monorari,
i es guanyava, llavors amb el gènere de punt,
i es guanyava per finalment cèntims amb un altre gènere,
i va ser real que em van expulsar del col·legi,
i el mes de maig, si dius clar, el mes de juny d'enviar,
que no ja tenien vacances, i em van posar amb una fàbrica.
Quan em va anar bé, em va agradar que ens va tornar el col·legi,
i amb els meus pares, el que els portava cada setmana,
també els va agradar, i mira, vaig continuar així,
fins que després de la dictadura que la fàbrica allà va fer,
va fer fica, com molts incústies d'aquelles ja,
del gènere de punt de Nèlie Comarca,
i me'n vaig anar per allà a la platja i jurar pescadors,
i com que el meu germà, el segon, estudiava per escolàpics,
del banc Urquijo, van demanar a veure si tenien trobaria un per voltones,
i em van dir que anirien amb el germà d'aquell,
o sigui, van enxufar, perquè escala ja no tenia cap preparació
per entrar en un banc, i vaig entrar-hi que tenia 3 anys.
I ja vaig continuar al banc fins que em van trasladar a Urquijo.
A Calella, a la fàbrica, vaig conèixer, estava molt entre anarquistes,
bueno, més que anarquistes, senatistes, però al Senatí,
entre ells estava el Germinal Esglés,
que era el que va ser després company de la Federica Montseny,
que per mi, jo el considerava un santona anarquista,
jo era una bellíssima persona, molt agradable, mai discutia, mai cridava,
i m'agradava sentir aquella gent,
però el que no m'agradava va ser, bueno, això va ser allà més tard,
quan a la guerra ja vaig veure aquestes mans i aquelles coses,
però a l'entrar al banc, allà vaig conèixer una altra gent,
ja vaig ser d'un centre catòlic,
en aquell centre catòlic hi havia molts carlings, molts tradicionalistes,
però jo no m'agradava, no m'agradava perquè era monàrquics,
la monarquia, com que podien influir, perquè la monarquia havia caigut
i tenia la lectura que tenia, doncs, no m'agradava.
I em vaig entrar a dir que hi havia un grup que en deien
les agrenàries d'Espanya, de l'Albinyana,
i aquestes m'agradaven per aquesta cara, jo les tenia 15 anys,
un dia d'anar, però seria poc o molt,
el que sortia per l'aparença d'aquesta,
fins que més tard em vaig entrar a dir
que se m'havia fundat la falange espanyola,
i allò ja em va agradar.
A més, em vaig, no sé com els vaig fer,
els punts de falange i tot allò, i tenia 15, 16 anys,
que ja em sentia falangista.
Però a Calella no hi havia, ja hi havia CEDA,
lligua catalana, i partits socialistes,
que era republicana, i de falangistes, ni un,
ni una, no hi havia manera.
Bons amics ja va anar a fumar com un grupet,
però aquest grupet no va poder tirar endavant per sort.
Perquè havíem de ser, per formar una jefatura local,
havíem de ser un grup de determinat, i no era.
No arribàvem, perquè si formem una jefatura,
en el moment, o en temps després, ens hauríem agafat,
i escolta, que ets una jefatura, i ni carnets,
i tal, i no en tenim ni carnets.
Ja vaig viure les lluites polítiques que hi havia de la població,
que feien pen, per mi, sempre el meu punt de vista, com que més.
La falangia era antipolítica, era moviment, era una agrupació,
era més, era una cosa idealisme, casi casi una utopia.
Quan tu has vist aquests grans, és una utopia, pràcticament,
però allò t'arrestava, allò arrestava molta gent.
La proclamació de la República, jo encara treballava a la Fàbrica,
i treballava de nits.
A mi em va fer gràcia, jo.
Va fer gràcia, però vaig pensar que es tenia no treballaràs.
Això és festa.
I em van donar una bandera republicana,
una tele, que la va denbonallada,
i mira, davant de l'ajuntament també anà fent anar a la bandera.
Però quan vaig començar a que tiràvem...
El ratat, el rei, que era tan mera,
mòbles i coses d'aquestes, i aquella, el de l'ull i tot allò,
jo em va agradar.
Vaig anar a casa, li vaig explicar amb el meu pare,
i em va dir, fill meu, que ho cabra malament.
Però mira, em van atirar,
i els cals no era...
que si m'asseguessin, que si jo...
I em van dir bé, abans,
que en això ja, quasi, quasi, ens hauríem de trasladar a les eleccions de Fabré,
que era del 36.
A les eleccions de Fabré del 36,
a Calella guanya les dretes, guanya la lli de catalana,
en un tradicionalista,
però amb una majoria holgada,
com m'acostumàvem a n'hi ha quasi sempre,
menys una vegada sempre.
I...
havien de dir-m'hi a la força.
Perquè és clar, jo de la democràcia i tal de la República,
de Cuento i Narajas a la Xina,
amb temps.
Socialistes i esquerres republicans,
que ara a vegades hi havia una societat d'ajuntament,
de les... allà,
el de Rulls, un llavall,
i pagant vaquet i l'altre.
De la Generalitat enviaven un camió
de Guàrdia de la Sal,
però el Guàrdia de la Sal s'ho miraven.
No actuaven, deixaven fer.
L'ordre públic per tenir la Generalitat.
O sigui, la gran història és aquesta.
Fins que un dia,
un tinent de la Guàrdia Civil s'ha capregat.
Llavors sortia ells, amb tots els cavalls,
i quatre noms van tocar la corneta
i aquella classe va quedar neta.
O sigui, eh?
Els anys al de Rulls sortien quatre,
dues parelles de la Guàrdia Civil van quedar nets.
Ara és clar, li vaig començar a sapirar
d'una cosa a l'altra allà.
Mira, és política, re.
Riba el 6 d'octubre,
i surten uns quants al carrer.
Però...
els van detenir més tard.
Vam sortir a la tarda, per exemple,
i a les 6 del dematí ja plegaven.
Com que jo va ser una senada, va ser un fracàs.
Doncs l'inici de la guerra ens tanquen el centre catòlic.
I jo havia tingut companys,
encara, companys que eren amics,
aquells primers companys abans d'allò ferma d'acció catòlica,
d'una congregació mariana.
Quan surto al carrer,
i m'apunten amb un fusell,
si per tu em vas.
Llavors és quan tu dius que és que està passant aquí.
Llavors van començar...
Passatius...
a mi no em van detenir,
van detenir un company íntim meu,
i ja sé que anar germinal és que veus,
que quan canvia conegut, a la fàbrica va dir que no ho toqueu.
No, no, no, no...
Són cada jo que teníem, les altres 18 anys, i llavors...
La cosa va atirant, nosaltres vam formar un grup,
perquè era de la Quinta Columna, hi ha molta fantasia.
La Quinta Columna era tots els que estàvem contra el règim.
Ara, una Quinta Columna activa,
era molt minoritaria, eren quatre que feien espionatge,
que tenia no qualsevol espionatge,
eren quatre que podien fer sabutatge,
altres de més, xerrar, grupets, comentar, criticar...
En fi, però...
i fins i tot van per mobilitzar la nostra Quinta,
i feia m'instrucció al camp de futbol,
la Quinta del 39 i 40.
Llavors ja devia tenir...
que ara no havia fet els 19 anys.
I jo xerrava una mica bé, llavors.
Però no, era el bòrnie, el país dels seus.
I els de la CNT, esclar,
estaven de punta amb els nens de Grín,
i jo acabava d'emmaranyar la cosa, i em deien el comissari.
Llavors va veure uns tios que se'n van endonar,
van anar i ens van denunciar,
i ens van tancar amb una comissaria.
Vaig tenir la sort.
És que ja hi havia...
tot això encara és per esborinar.
Hi havia el grup d'en Grimau,
en Grimau, aquí a Barcelona.
Tenia la seva xeca,
altres coses a favoria gent que passessin a l'Espanya Nacional,
però els tenia pel camí.
Per una cosa, no,
ho feia de tal manera que no es pogués descobrir.
I de tant en tant,
hi havia algun que el deixaven passar a la frontera,
perquè ella donava la consigna a l'Espanya Nacional,
que havia arribat bé.
I és clar, amb una fluidesa d'Espanya,
jo se me'n vaig entrar més tard,
estant allà a la presó.
I un dels que estava posat en aquest grup,
no era un de sol,
però un dels que va fer més era un de calella,
que va entrar al cor de seguretat.
I en lloc que portàmsa,
hi havia uns de calella, que eren guàrdies de sal,
que aquests són els que van intervenir amb la nostra cosa.
És clar, no ens van dur a la xeca directament,
no ens van dur un balsim,
ens van dur a comissaries.
Declaracions tal.
Judici surt aquell president
que ha dit del Tribunal d'Espanatge
i al Tatísia de Catalunya,
que era un fantasma allò,
i ens conyena de mort.
Llavors va anar, estava amb la Modèl,
va anar conyena't a mort,
i va haver una revolió, la Modèl,
que també ja ho diu també amb aquell llibret,
i ens haran portar a tots els conyena't a mort,
en bona de la ria.
I allà, els del Tribunal d'Espanatge i al Tatísia,
els anàvem fosejant, fosejant.
I nosaltres no ens afusejàvem,
però no sabíem que ens haguessin comutat la pena,
perquè l'avocat de França també el van detenir.
Allò que vaig veure també a la Modèl,
un grup, un, el Càndia d'Albanal,
que era un atracador.
Després, aquí, amb el llibre,
és aquesta...
solesa, mateixa, de Villarrolla,
el posen com un vaquet.
Un vaquet li va fer justícia, com l'Argentina,
i tots aquests.
Era un tio fonomigable.
A mi em va anar a comunicar el Palau de Justícia,
i em posen en una salda que hi havia dos atracadors.
No.
Tenia uns 18 anys, tu, amb aquells atracadors,
amb una zama de...
de comelo todo.
I dius, per què hi estàis vosaltres aquí, quan li varen dir?
Diu, si jo os pillo, el Càndia d'Albanal,
dice, si yo os pillo, el 18 de julio, no lo contaríais.
I es va dir.
Diu, m'he cargat més de 30.
Què tenen els quadres d'Axel de la Fai?
Aquest era un bèstia posat a dintre de la Fai.
Era un bèstia.
I aquest és el que ens va començar a aconsellar.
Negueu tot, no heu fet res.
Digueu que la policia ho s'ha pagat.
O sigui, a mi em van pagar per 4 bufetades.
4 bufetades, vull dir, que no...
A mi no em van cremar les ungles, ni em van agrair res.
No.
Vaig caure amb una comissaria, no vaig caure amb mans del cim.
Vaig tenir aquesta sort.
No.
Cau la bomba, i mira, el van condenar mort.
Va tenir la serenitat de saltar la tanca de la moda,
perquè hi va un pànic de por de sentar la tanca de la moda,
i caure fora amb un camp, però es va trencar la cama.
I llavors encara el van tornar a fer la guàrdia,
el van tirar-ho, i després el van forçar allà.
En aquell temps vaig ser l'únic
que vaig entrar a la cel de la primera,
que era de tots els preus de la CDT,
a rel dels 6 de maig.
Que havien detingut els cementeris clandestinos
i tot allò que es deia.
Que havien passat.
Que els cementeris clandestins tampoc eren tan clandestins.
Fins que el mes de juliol,
quan esclata, quan comença la Batalla de l'Ebre,
ens havien de camp la treball.
I llavors sí, donem que nosaltres ens han commutat la pena de mort,
per...
El diari, el treball, per 70 anys.
El retall no el guardo.
El vi aguarda molts anys i se'n va estraviar.
I per total van ser 30 anys.
Va quedar última hora per 30 anys.
I vaig estar a camps de treball dos,
fent trinxeres a la segona línia de fortificacions.
I els cents de treball, el nostre, era l'últim,
el nom brossís, l'últim que es va formar,
va ser el més venint.
Perquè aquí vinc intervingut ja
en inclús les potències extingeres,
perquè jo dels camps de treball enriuten dels camps nazis.
Perquè és clar, aquí s'ha de separar
i s'han de dir, enriuten.
Doncs els camps nazis eren molt més grans
i molta més gent i dalt.
I després, els camps nazis encara s'han de clare exacte, exacte tot com van anar.
O els camps russos, que és un mateix.
Nosaltres ens llevàvem quan sortia el sol,
ens donaven un casso o dos casos d'un cafè,
que era xicòria, o en fi tenia color de cafè,
i un susquet petit, i a treballar.
Fins a migdia.
En migdia ens donàvem un plat,
que hi havia quatre cigrons d'aquells que venien de Mèxic,
la meitat porcats, algun tros d'os que sorava,
no, l'os no sorava.
Alguna palladinga sí que sorava.
I fins que seia fosc.
I amb un... i amb molt trastats, molt trastats.
El tracte amb el nostre encara era bastant humà,
perquè era per un...
El jefe era un cabo de la Guàrdia Civil,
que havia sigut compartit amb Guàrdia Nacional,
i aquell home respectava.
I fins a la retirada ja no es va matar ningú.
Nosaltres aquí vàrem anar a falset.
La falset ens va anar a monverdejar,
que va morir, per cert, els guàrdies,
que vagi a la concentració que hi havia,
o d'això, la bodega, aquella falset.
Després, amb camions, ens van llocar de cés.
I el cés, el periorat, allà va anar a estar fortificant.
Van tenir por de que, per allà,
si és un ofensiu i tal, ens van emportar Arbeca.
Arbeca ja va fortificar les voreres al canal
i fent uns refugis a sota terra i de més.
I quan la cosa ja també es va posar malament,
es va endur a Cabó, per allà, a organjar.
I a organjar allà va començar els freds,
i allà se'ns van morir els uns presos,
i des que es van des d'organjar, des de Cabó,
van anar retirant per tota la línia aquella de la Seu d'Urgell,
ens esperàvem a algun poble,
tenia una mica de trinxera per allò de la retirada,
i ens van endur tot caminant, això, a Urge,
aquí, a sota de Puigcerdà.
Allà també hi vam estar algun dia,
a la Molina.
A la Molina hi vam estar uns dies traient neu de la collada
per facilitar la retirada,
que va ser terrible.
L'exèrcit republicà i el que no era republicà,
perquè molts de soldats eren de Quintes,
i aquests no tenien aquests,
i molta gent que es troba uns per por dels moros,
i els altres per por d'aquí ja,
però allò era... feia pena, la veritat.
Com feia pena a mi, a mi almenys, feia pena a la tropa.
Jo vaig veure un cas...
en Sant Nerveca. Nosaltres ens duien a treballar
cada dia al dematit,
i una nit, quan tornem, sent uns soldats,
amb huerga que feien ball i alegria,
la gent jove, el que passa, a tropa,
i vaig pensar que eren desgraciat en equipres,
mira aquests nois,
però al cap de dos dies
hi va haver una batalla al Cegra,
i em va enviar tota aquella gent,
i aquella l'Adrià era només veure camions,
però en Montonats, a dintre, morts.
O sigui, els que estaven al·legres el dia abans,
o els dies abans, els de molts, una quantitat,
no tots, que eren de cavalleria, per cert.
I està clar, això, tu penses i dius,
que també rebre la tropa, vull dir,
i també passa gana la tropa, i també passa rebre la tropa.
O sigui, això, i amb la retirada em va passar igual.
I ara veies aquells, un desastre, la guerra era un desastre.
Ens porten a França,
i llavors anem a l'Espanya Nacional,
entrem per Irún,
i a mi em porten en un hospital,
per ser la rebuda de l'hospital,
el que mandava a l'hospital era un coronel de sanitat,
m'ho va dir tot, bueno, anem-hi amb altres,
de roco per arribar i de roco per a baix,
perquè inclús ja vaig plorar.
Però quan ho escolta amb el que tu estàs passant,
i has passat, que ningú era aquest senyor que ha dit això,
llavors va venir un amunt i em va dir,
mira, perdona-lo, diu que fa...
ara la guerra s'estava acabant,
i li ha mort un fill, que estava al fron,
i aquest home, el que veu, un que ve de l'altra banda,
ja és roco separatista i tal,
vaig pensar, i vaig estar fumudades.
I d'aquell hospital, quan vaig sortir,
em vaig anar amb una bandera de falange,
i quan em vaig inculcrar, el fron es va acabar a la terra,
o sigui que no vaig tenir un tio.
Tot a la guerra jo no puc dir que hi hagués mort ningú,
ni per casualitat.
I, doncs, mira, ara m'estan, anàvem per allà a Extremadura,
però estàvem a la Cigària Estravella,
que ell era camisari, ell era terrible, allò quan veies,
és clar, llavors encara et senties més revolucionari,
dintre del teu estil, del falangisme aquell,
més revolucionari, quan veies com s'hi havia encara a Extremadura,
perquè aquí a Catalunya no es veia,
i les hordes eren les hordes,
perquè la Ciberi Estrevella era d'Auduc,
la Puebla del Coder i tot, i era molt més gran.
I veies les noies joves de 30 i un anys amb un moquet del cap,
i veies un home que pot tenir una horta d'àlbum de pissarrà,
i veies aquells camis grandiosos, de Maple, i d'un herb,
perquè és preciosa a Extremadura, la primavera.
I jo encara et feia sentir, i venia, delles, allò de la reforma agròrea.
perquè la reforma grària no es pot ser reglant terres.
La reforma grària ha de ser una planificació, ha de ser una planificació.
Això va ser el 39.
Vaig arribar a 2000, la guerra es va acabar el primer d'abril,
els últims de març.
A mi jo vaig passar, quan va anar el 9 de febrer,
el 9 de febrer, quan em demanava
els trobats nationals i ni de la Puigdemont,
vaig passar a França.
I al mes de març, quan havia estat a l'hospital, vaig arribar,
perquè encara hi havia el centre, encara hi havia guerra.
I jo, quan hi ha pedar tiros, escolta la guerra, els anys, no?
O sigui, això és el calament meu de la guerra,
i d'allò va demanar dos opostos, per exemple,
la mandera a la barra d'enviar a Samora,
perquè d'allà hi havia minesta estúria,
que s'havien anexat al monte, i el maquis, diguéssim.
Ja no van veure ni un màquina i res, els maquis eren nosaltres,
perquè amb els pares pagesos no els deixàvem un fruit en vida.
No entenc si era una vida molt màquina i molt sossegada de campanya,
però, per exemple, donava cop.
Llavors va anar el mes de setembre, que hi ha coses que la gent també ignora.
El mes de setembre en Franco diu que s'han acabat les milícies.
I jo, quan sou gran, reconec que tenia tota l'error.
Diuen, oh, és que es va carregar la falange, se l'havia de carregar.
Per què no podia existir una milícia a part de l'exèrcit?
I llavors crea l'exèrcit que podem dir.
L'exèrcit de Franco, per mi, comença llavors,
perquè fins allà, en banderes de falange, hi ha 70.000 tios.
I quasi 40.000 tios que tens.
O sigui, el de aquí de voluntariat, el de allà en aquest punt de comparació.
Va ser una cosa terrible.
Va, s'ha duit, perquè també s'ha duit per molta cosa,
i per la veu de José Antonio, que és el que mou tot això,
i la Victòria, perquè és clar,
guanyes una batalla, guanyes una altra, i guanyes una altra.
Llavors estic 12 o 3 anys medina del Campo.
Va negregar la sanitat, allà vaig estar molt bé,
i torno a casa a l'any 42.
Llavors el cap de pausí és en crida de la Guàrdia Civil,
con orden de detención y traslado en anclares de hoca,
penal aquell.
Ni dos que ha passat, diu, per desertor.
Per desertor.
Mira, que s'han sabestit en la caixa de reclutes,
que no volia presentar si jo estava a Barcelona a la presó.
Va, llavors ja m'han deixat.
I resulta que, bueno, abans velo de la División Blava.
Jo començava a treballar al banc i tal.
I em proposen per delicar-te el front de la Guàrdia Civil.
Allò sí, em seguia, m'agradava.
I no, abans, amb un permís, que arribo allò a Calella,
ja l'Oja, l'Organització Coveniva, estava allà,
ja es va agafar, allò de la banda de cornetes i d'ambos,
per acompanyar les autoritats a missa,
i aquelles coses, ja, ja, i els uns allets,
aquells tipus d'italià, bolilles d'italià,
ja s'havia anat per terra,
i allà no quedava res, quedava una escaleta d'organització.
I jo amb un grup de veïlets, encara, sentien,
organitzàvem els dies que jo estava allà a algun campament,
a la Costa Brava, que jo volia ser a Bergen, o no hi havia...
I un dia tornant del campament,
passant pel passeig de Calella, sentim,
que en Serranos Unies diu, Rússia, és culpable,
cuina puntant-nos-hi tots, anirem a Rússia,
i de Calella, allà, una colla, allà 14 o 15, tots a Rússia.
I jo marxo, que tenia el permís, sense acabar,
i quan arribo al regiment diuen tu ara per la Guàrdia,
s'ha acabat el destí que tens,
perquè aquest regiment ens ha marxat la meitat.
Era un regiment format per una bandera de falange
i un terç de recatès, així diguem, més aviat voluntària,
i aquests tots a pegar-t'hi dos a Rússia, i ho s'ha acabat.
I vaig estar una tempó, fins que ja el director de l'hospital
em va anar reclamant i em va dir, tu no et molts de qui.
I quan podia anar a Rússia, de Calella n'hi van de 10,
perquè per un per la família i l'altre,
perquè l'altre ja va anar a més altres massa joves,
el meu germà, per exemple, tenia 17 anys,
que allà va anar, i una altra en Guàrdia els havia fet,
que allà van morir-hi.
O sigui que allà, proporcionalment,
ja no crec que a tot Espanya hi hagi un poble,
que llavors tindria 5.000 habitants, que allà no ho sé,
n'hi van de 10, van morir dos.
I vaig organitzar el front de joventuts,
vaig estar treballant amb el front de joventuts,
i vos em van nombrar de l'agat comarcal,
em cuidava dels arenys fins a Togodera,
però a la mà n'hi va perdre la guerra,
a la mà n'hi va perdre la guerra,
i aquí és que el polític també n'han d'evolucionar,
hi ha entre la General Jordana, el ministre de Sontres Exteriors,
i en fi, i jo ja les podia tirar endavant.
O sigui, el front de joventuts, per mi, per mi,
va durar més temps,
però ideològicament mora, llavors.
Morc quan a la mà n'hi està perdent la guerra.
I nosaltres vam procurar, que som armams,
perquè havien quedat moltes armes abandonades,
durant la guerra.
Hi havia un punt de gravatura de Falange,
hi havia quatre fusells,
un altre que estigués amb 12 i tal,
i veiem què passa, un canvi de truita,
i aquí ha morit matant-ho,
no et queda cap remei,
però van fer un pulborin,
per cert, amb el pati de la casa que jo vivia,
però van fer el salt a terra,
i no la van arreglar poc bé,
i un dia, el que van dir, veiem com està jo,
tota la munició de les bombes de maig, tot roballat,
i ho vam haver de carregar amb una barca i anar-ho a tirar al bar.
Normalment se m'han de fer punetes.
El falangisme no és un partit polític,
el falangisme és buscar primer l'unitat d'Espanya,
perquè el món comença a la caverna,
i l'unitat, l'unitat, l'unitat,
i ara ja tenim l'unitat d'Europa,
o sigui que hi ha moltes coses del nacionalisme espanyol,
avui no, tu pots estimar Espanya,
i pots estimar Catalunya,
i pots estimar Turelló, i vas estimant tu tot.
És el que em passa de mi.
Jo potser l'estranger no els estimo tant,
m'agrada molt París, perquè és el que he anat.
Poder ser desvoltat molt per a l'estranger
em sentiria més europeista,
el que va, també per sentir-se,
els interessos creats, el capitalisme,
i el capitalisme que et libera aquesta porqueria.
Llavors no, era una cosa,
que anaven molt el falangisme al treballadors,
sobretot les justícies socials.
I això seria perquè jo tenia una pela,
que també la sentia, perquè això també influeix.
Ara hi havia gent que tenien duro,
i que també ho eren.
Però el falangisme,
jo que et deia 70.000 dius a les banderes,
per què hi van anar?
Tenien un ideal format?
No.
Però tot això que m'explica vostè,
no està tan lluny del que pensava els de la CNT, no?
Bueno, amb la CNT hi van haver intents,
amb la part social, cuidant-ho, hi van haver intents.
I els van tenir amb un germà d'això, de ruti.
Van tenir, però no va a cuajar.
Incluso després, quan arriba el falangisme,
hi ha un grup de la CNT que s'integra els sindicats verticals,
que són els que van portar l'organització, diguéssim,
perquè de sindicalisme.
O sigui, amb el falangisme,
el que va renombrar era un ex-comunista, un tal Mateus.
Els cinc puntistes, que em diuen.
Sí, doncs aquests.
Però després, la CNT, que jo no els entens mai,
perquè la CNT van arrebre més garrotades dels comunistes,
quasi que d'en Franco, de mateix,
i quasi dic, però si és que si guanya la guerra no queda un,
perquè el Partit Comunista ja sé ben com actuava,
i com actuava a Rússia, i com ho netejava, i com pujava.
El que passa és que aquí tothom és democrat ara.
Però en aquell temps no era així.
I el que anem a estallar molt, per exemple,
és que aquest enginyer, germina a l'Esquerra,
aquell que jo coneixia, i la Federica Montseny,
a l'estranger, a Toulouse,
tinguessin el quartel general,
i fossin els que m'anaven amb en Sabatès,
amb cara quebada, i amb tots aquests.
I com ho veus?
I què pintareu, després, vosaltres?
És el que no vaig entendre mai, no, no, no.
Ara, la CNT, jo els he vist a la CNT treballant
amb el plant sindical quan va començar la guerra.
Ah, jo no podia durar.
Quan m'organitzaven el sindicat, allà amb un local,
una taula niquil de la fusta niquil de tal,
i la gent anava a pagar la seva cuota,
allò estava molt bé, i jo va durar el que va durar,
i la gent se n'hauria cansat com passa sempre.
I haurien dit que creia una burocràcia,
i no allò que per anar a fer riu, ja feien un comitè.
Quan arribo, tu i jo acabem en destina treballant aquí,
i baixo per les escaletes de l'estació, perquè es baixava en tren.
Bueno, primer, el paisatge aquest, com es diu,
per aquí centelles avall, o...
o congost, o què, o no, com es diu.
Va agradar allò, no coneixia això.
Ara, això és maco.
I quan en destina de l'estació, jo dic, carai,
vaig amb un poble que va passar una de grossa,
que va ser que estigat, que jo estava amb la dina del camp,
i jo vaig exigir els diaris, i mira,
me'n vaig en recordar, que havia passat això.
Vaig a les escaletes de l'estació, dic, està bé, això és com un passeig.
Estava bé, feia gràcia, el que no ha vist,
ara no, perquè es va més en cotxe i tal,
però cony, quin poble.
Riu, tu i jo, carai,
tu tenen un cine que està molt bé,
i fan les pel·lícules també modernes.
Això no és una barraca, això és un poble.
Per exemple, al carrer de Sant Miquel hi havia dues sabateries.
Bé, igual o millor que a Calella.
O sigui, el papa em va agradar.
De seguida vaig trobar amics, vaig compaginar,
però me'n vaig donant una cosa, dic jo, que allò,
que allò de que té bona entrada i mala sortida, en diuen,
també has de vagilar amb els tovillones.
No et passis de xulo ni de maco, ni de sabi.
I em m'ho farien un càrrec, dic, no, això no m'interessa.
De junta del futbol, no, no, no.
De la penya de l'Àtalia, no, no, no.
A mi deixem allò, sóc amic del futbol, de la penya de l'Àtalia.
Si voleu fer-hi socis, de càrrec cap.
I...
es van anantar a dir que jo era del moviment,
del moviment, que jo era el que era,
perquè jo no era del moviment,
i jo dic, mai carnet el moviment.
Jo no he tingut un carnet fins ara.
No, vaig tenir els descriptius i fins ara,
que tinc els de la Vija Guàrdia.
És carnet, tio.
I...
Quan em van venir, home, que tu, que aquí,
que t'hauries de cuidar del fort de junts,
quan hi havia res, que m'he d'acutar.
Ara tinc una responsabilitat, primera,
tu, jo no puc anar discutint, per exemple, la gent.
Segona, si ni aquí no hi ha res,
si jo ni aquí no conec ningú.
Ah, tu, perquè tu, en un poesc que em coneixes,
que tu, home, que tu em podries treure això d'allà,
podries ser jo, i ni aquí no conec ningú.
Però, sí, vaig estar...
col·laborant amb el moviment.
Vaig ser consejant d'esports,
quan es va fer la sala deportiva,
i, en fin, hi anava alguna reunió.
No era, ja, no era falangisme.
Allò era el dretisme vestit de blau.
No era, no era...
Tal com a que allà hi havia aquell grup de divisionaris
i tot allò que ja respirava falangisme,
ja es respirava la revolució en pendent,
que no és tan pendent, com es diu.
Perquè, si volies canviar el món,
podries estar pendent, però es van fer una sèrie de coses,
i es va donar peus, que vinguessin unes altres,
perquè no siguin una revolució tan pendent, com diuen.
És menys pendent.
La revolució espanyola que la russa.
I s'ha demostrat ara.
Doncs la gent que havia perdut la guerra de Guitulio,
jo ja tenia molts amics.
I, a més, em conya a dir,
tu correes davant meu, que, escolta, ja no vas tirar un tiro.
Començo jo.
És clar, allò que ja me'n vaig estar,
quan en equip va acabar la guerra.
El que havia rebut una represàlia i ho comprenc,
ho comprenc en Guitulio, llavors aquell home,
allò li sortia flot.
Però això a mi no em va passar.
Si jo no ho havia viscut.
El poble, durant molts anys, va ser poble.
I el poble ballava ser dades, i el poble es divertia,
ni aquí el que passa és que ni aquí polític es havia acabat.
I el que volia respirar en polític,
que l'enganxava i el portava a la...
a la vida que hi va haver d'investigació.
Aquí va haver algun rosa,
rosa entre gent del seu catòlic
i gent del moviment, per cosetes d'aquestes.
No, no, això no.
El plan cultural havia de ser oficial.
No, no, no cal dir-ho.
Ara que n'aquí se llenquen jo l'any 47.
Ah, jo vaig arribar al 47.
Quan jo vaig arribar aquí al 47 era la conya,
perquè els bars de Torrelló, el dissabte, del temps bo,
omplien, perquè les plaça aquelles
omplien la gent a ballar-se dades.
Parlant de sedolfalingisme i de...
i de que si unes anticatalàves...
Tinc dues anècdotes.
Jo estava a la bandera de Falange,
a dalt de la Provincia de Zamora,
allà per Sant Àbria, que és preciós.
I llavors, via de campanya, menjàvem quatre,
els plats d'alumina i tal.
I un dia se'ns acosta un,
que va arribar a ser governador d'una província.
Tenien provisional.
Diu, ja no...
Estic hasta los cojones de ir a Chauchau.
Chauchau era per la català.
Dicen, no quiero ver a cuatro catalanes juntos.
Al Andamà, als mateixos.
Patim, patam, patim, patam.
Diu, que dije no ayer.
Digo, ni te n'hi ha, te digo, yo soy vasco.
Estes catalanes i esos dos són valenciados.
Adéu, que té parió.
Va fotre el camp.
Llavors, en fi, em van seleccionar
per anar de la Casa Militar d'en Franca,
quan es va formar després de la guerra,
em va passar i tal igual, i aquest em va tachar.
Diu, no és de fiar.
Fes una altra vegada, em va passar una altra, en Madrid.
En Madrid em va passar una de molt bona.
M'escriven i em diuen, tu,
ah, perquè vaig estar amb un hospital a Madrid,
després de deixar de la bandera,
després vaig estar amb un hospital a Madrid,
a dos hospitals, saps, que vaig...
Si la guerra dura 15 dies més, hem pres un altre mor.
I llavors ja estava bé.
També hem vacunat...
la vacuna, aquesta, que es posa al braç.
I em van dir, dius, ah, teníem el metro,
el trenvia gratis, i podíem anar al Cines.
El cony ferit de guerra.
Un mucadoràs així, i jo no se'm curava mai.
M'hi posava fulles de...
que deure.
Quan jo se'm curava mai.
I jo se'm curava quan no em donava l'alta.
Vaig passar uns dies a Madrid de conya marinera per allà.
S'han sonrat a la butxaca.
I m'escriu, a casa, em diu, saps qui està a Madrid?
Fue l'Anna Natal, un amic meu de la joventut.
I em diu...
Estava en un batalló de treballadors,
quan me'n vaig cap allà, al batalló de treballadors.
I vestia igual que allò.
L'únic que ell portava un barret rodó,
jo el portava aquí, o sigui, tots dos vestiaven-te bastant malament.
I demano permís perquè surti a mi, i dius, sí, sí, ja ho és.
I això, després de ja per Madrid, es veu que no teníem feina, aquell matriotroge, dos aquells dies.
I un dia anava millor que de calella, tu parlant català.
I s'acosta un perredor i diu...
¿Usted no le da vergüenza a un fanagista?
Perquè portava la camisa i la va a partir sis.
Diu...
Con un preso hablando catalán...
Diu...
Diu...
Diu...
Diu...
Diu...
Diu...
Diu...
Diu...
Diu...
Diu...
Diu...
Diu...
